Llegenda del castell de la Roca

El castell de la Roca, vist des d'un carreró del poble

La zona on avui dia es troba el municipi de La Roca del Vallès ha estat habitada des de la prehistòria, doncs hi ha gran quantitat de restes lítiques d'aquest període. El seu castell es creu que s'alça sobre un pretorium romà, és a dir, sobre un castell o campament romà, i data del segle X. Al llarg de la història ha tingut una gran importància estratègica, ja que des del cim es dominaven totes les planes que envolten la població, permetent controlar el pas pel Mogent i pel Camí Ral. El castell quedà en estat ruïnós després de la guerra de remences i fou reconstruït poc temps després, emperò, a causa de la Guerra del Francès al segle XVIII tornà a quedar destruït i no fou ja fins al segle XX, pocs anys després d'acabar la Guerra Civil Espanyola, que fou adquirit i restaurat per un particular, motiu pel qual avui en dia el castell no és visitable i ens hem de conformar amb contemplar-lo des de la distància.

Els senyors de la Roca reberen el seu primer fill amb una gran expectació i alegria, doncs després de molts anys de matrimoni havien començat a pensar que no podrien deixar descendència que donés fe del seu pas per la vida, creient que el seu llinatge moriria amb ells. El nen nasqué sa i fort, amb el tret característic dels mascles de la família, consistent en un petit forat a l'orella esquerra.

Però no tot fou felicitat al castell, ja que al poc temps del naixement del nen el matrimoni de fàmuls que havia servit amb honradesa i fidelitat des de feia molts anys els senyors de la Roca expiraren, i donat que no havien deixat descendència els senyors hagueren de contractar un nou matrimoni que s'encarregués de les tasques que aquells desenvolupaven antany.

A partir del moment en que el jove matrimoni entrà al servei del castell començaren a succeir-se fets estranys i misteriosos tant a l'interior del recinte com als seus voltants: desapareixien bestiar i diners, s'escoltaven udols a les nits, morien servents i camperols... Els senyors no tenien cap sospita de qui podia estar provocant aquests fenòmens i ho atribuïren a ens paranormals.

Un matí el senyor del castell aparegué mort a la seva alcova, envoltat de sang i amb ferides que denotaven que havia estat assassinat feroçment, sense cap tipus de pietat per part dels agressors. Quan la senyora i els servents buscaren el jove matrimoni no el trobaren, i fou llavors quan comprengueren que tots els fets inexplicables que havien succeït havien estat provocat per ells, i que el senyor havia estat la seva darrera víctima, després d'assassinar la qual fugiren. Però això no fou tot, ja que quan la senyora cercà son fill per tal de tenir-lo al seu costat tampoc el trobà, i fou buscat alhora pertot sense cap èxit, doncs havia estat segrestat pels mateixos rufians que havien mort son pare.

Immediatament s'organitzaren batudes per tota la zona i les poblacions veïnes per tal de trobar els assassins i segrestadors, però després d'un mes de cerca infructuosa i desesperançadora, preguntant a totes les masies, a totes les posades i a tots els llocs possibles, la senyora decidí no malbaratar més els esforços dels seus serfs i ordenà aturar les cerques, resignant-se d'aquesta manera a la tristesa d'haver perdut en tan sols una nit els dos éssers que més estimava en el món.

Els anys se succeïren tranquils, amb collites abundoses que feien feliços els habitants de la comarca, i el temps calmà el dolor i la tristesa de la senyora, la qual poc a poc anà desprenent-se de la melangia i de la tristesa per tal de dirigir correctament els seus serfs, que confiaven en la seva vàlua.

Però un cert dia aparegué per la zona un banda de lladres, encomanada per un home al qual anomenaven Testafort, la qual banda sumí en la por tots els habitants, doncs eren homes freturats de tota ombra de pietat que assaltaven les masies al camp i les cases a les ciutats, violant, assassinant i prenent foc a totes les edificacions atacades. Aquest salvatgisme feu que la gent els identifiqués com a éssers sorgits de l'Infern, ja que no es podia concebre que poguessin ser éssers humans.

Degut a l'època de bonança en que es trobava la regió ningú havia previst cap atac, de manera que ni ciutats ni senyors comptaven amb guerrers que poguessin fer front a la banda i, per tant, tothom era víctima dels assaltants.

Emperò la senyora del castell de la Roca, just després de rebre per primer cop la notícia de l'existència de la banda, contractà alguns guerrers i extremà les vigilàncies del castell, tement un atac per part dels lladres.

I tal i com la senyora havia previst els lladres atacaren una nit el castell de la Roca, però no comptaven amb que els oferirien resistència, ans creien que la batalla els seria tan fàcil com a altres llocs. La lluita s'estengué tota la nit, amb morts per part d'ambdós bàndols, però finalment els guàrdies del castell s'imposaren i apressaren els lladres que encara romanien vius, entre els quals es trobava el capità Testafort.

El castell, vist des dels afores del poble

La senyora volgué conèixer els lladres que havien atemorit la comarca, en especial Testafort, de qui es deia havia estat l'impulsor de totes aquelles maldats; de manera que baixà a les masmorres i sol·licità al guàrdia veure Testafort. Un cop estigué dins de la cel·la i veié Testafort es sorprengué moltíssim en trobar un home jove valerós i ben plantat que, dempeus, li sostenia la mirada amb dignitat i sense pronunciar paraula. La senyora, airada per tot el mal que els bandits havien comès, alçà la mà per bufetejar-lo però just en el moment en que començava a baixar el braç s'adonà que Testafort tenia un forat a l'orella esquerra i deturà el seu moviment, sortint de la sala a l'instant, molt torbada per haver trobat son fill, el qual creia perdut per sempre més.

La senyora rebé gran quantitat d'elogis i felicitacions per part d'altres senyors per haver aturat els lladres, però ella gairebé no prestà atenció a aquestes endolcides paraules, tan meditabunda es trobava entre pensaments oposats. Per una banda s'alegrava moltíssim d'haver trobat son fill, de tenir aquesta nova oportunitat de viure amb ell; emperò, per l'altra banda el poble reclamava el cap de Testafort per les maldats comeses, les quals, en cas de conèixer-se la seva verdadera identitat, humiliarien el llinatge de la Roca. Finalment la senyora decidí dir-li la veritat a Testafort i acceptar-lo, doncs era preferible tenir un llinatge del qual avergonyir-se que no pas no tenir llinatge, a més de que el seu amor de mare l'impedia condemnar son fill.

La senyora baixà de nou, doncs, al calabós i Testafort, sorprès d'aquesta nova visita de la senyora, escoltà el que aquesta, amb llàgrimes als ulls, li comunicava, i en acabar i tenir coneixement de tota la veritat, abraçà a sa mare i li explicà que si havia comés totes aquelles maldats era perquè els seus segrestadors l'havien educat d'aquesta manera, que havia sofert molt de petit, doncs gairebé no li donaven de menjar i el pegaven sovint, i finalment li digué que deixaria la vida de bandit.

Pocs dies després la senyora reuní a la ciutat de Granollers a alguns nobles de la regió i a tothom qui s'hi volgués apropar per tal de comunicar el seu judici respecte als lladres. Un cop hi hagué força gent, la senyora parlà semblantment:

- Germans, germanes, a qui avui he reunit en aquesta ciutat de Granollers, ja visqueu al camp o a la ciutat, ja sigueu camperols o nobles, vull dir-vos que tots hem patit molt en aquesta vida que és una vall de llàgrimes, tots tenim raons per estar tristos o melangiosos, però acceptem les nostres desgràcies resignats, ja que són els designis inescrutables del Senyor els quals ens fan sofrir, però també són aquestos mateixos desitjos divins els que ens donen alegries.

>> Com molts de vosaltres sabeu, jo fui beneïda amb el major bé que la vida pot donar a una dona, un fill meravellós, que nasqué sa i fort i que brindà tant a mon marit com a mi l'oportunitat de deixar una impremta del nostre pas per la vida, de permetre al nostre llinatge perviure. Una nit aquest bé em fou arrabassat per gràcia divina, i alhora mon marit morí, l'altra persona a qui més estimava en aquest món, però ho acceptí resignada, ja que era la voluntat del Senyor la qual m'havia donat aquest fill i era aquesta mateixa voluntat la que em prenia coses que realment no em pertanyien i que, per tant, havia de ser conscient que podia perdre en qualsevol moment.

>> Tot això no són més que afers de la vida competents a l'existència de l'ésser humà, però en els darrers temps hem patit atacs que no semblaven pas comesos per persones, ans semblaven estar perpetrats per éssers sorgits del racó més recòndit de l'Infern, tal era la seva crueltat i fretura de sentiments, i es començava a creure que no érem ja víctimes dels designis de Déu, sinó del mateix Diable.

>> Un dia aquesta banda de lladres atacà el meu castell, a la Roca, i amb l'ajut del Senyor els poguérem derrotar i empresonar els supervivents. Els visití a la presó i us puc ben assegurar que són persones com qualsevol de nosaltres, que mengen, dormen i ploren; ells es troben també sota els designis divins.

>> El seu capità, Testafort, és un jove ben plantat, que té orígens nobles i que, si ha comès tots aquests crims, ha estat perquè ha patit moltíssim de nen, tant que és cosa difícil d'imaginar, i per aquest motiu he decidit perdonar-lo.

En aquest moment tota la gent s'indignà i començà a cridar, demanant la mort del capità dels bandits i de la resta d'ells. Uns quants guàrdies de la ciutat que vetllaven per la seguretat de l'indret calmaren la multitud i llavors la senyora pogué continuar les seves paraules:

- Abans us he explicat que segrestaren mon fill. Doncs bé, he d'explicar que aquest nasqué amb el tret característic dels mascles de la família, que és un forat a l'orella esquerra. Testafort té aquest forat i, certament, qui podria condemnar a la mort son propi fill? 

Després d'escoltar aquesta revelació la gentada s'apiadà d'ella, comprengué la trista història de Testafort i començà a alabar-los tant a ella com al seu fill. La senyora plorà davant d'aquesta mostra de gratitud del poble i en aquest moment sorgí son fill per a abraçar-la. Aquest encetà unes paraules semblants quan es feu el silenci:

- Conciutadans, no tinc cap dret a dir-vos res, doncs el que la meva banda i jo hem fet és innombrable, i no puc esperar el vostre perdó. Però com a nou senyor de la Roca jo sí puc perdonar, i perdono els meus companys de la banda ja que, encara que hagi estat per cometre el mal, han estat els meus amics, hem conviscut i hem estat fidels els uns als altres. Encara en el mal, l'amistat és una qualitat lloable i ningú no pot menysprear-la per molt que hagi estat enfocada al mal.

Els presents lloaren molt aquest noble gest de Testafort i reconegueren en ell una persona virtuosa, motiu pel qual fou perdonat per la majoria de la gent i acceptat com a nou senyor de la Roca, continuant així el llinatge de la família, tal i com sos pares desitjaven.

Llegendes catalanes a l'Estiu a fons, de Ràdio Sant Cugat

Divendres 12 d'agost recomanaren el bloc de llegendes catalanes al programa Estiu a fons, de Ràdio Sant Cugat.

Moltes gràcies a Jon Sindreu i Núria Juanico per la seva recomanació!

A continuació deixo l'audio on l'esmenten:

Llegenda del Castell de la Popa, Castellcir

Vista del castell que li dóna el nom de Popa

El castell de la Popa, també anomenat de Castellcir, rep aquest nom degut a la seva semblança amb el castell de popa d'una nau si es mira des del lloc correcte, des d'una plana sobre la qual es troba. S'alça imponent construït sobre una roca, al límit del Vallès Oriental i enmig de terrenys agrícoles dels quals es té una bona perspectiva des del cim del castell. Tot i estar en estat ruïnós és possible visitar-lo i endevinar la seva forma original, doncs es conserven algunes parets, a més del sostre d'algunes estances i de l'església. Per tal d'accedir-hi hi ha diverses opcions, o bé des de Castellcir o bé des de Sant Martí de Centelles, però en totes existeix la possibilitat de deixar el cotxe relativament a prop per tal de fer una petita excursió de no més de tres quarts d'hora per indrets solitaris i molt tranquils.

Era per tots conegut a Castellcir i els seus voltants el caràcter de Gilabert, senyor del castell: era iracund, avar i superbiós, tractava a tots amb menyspreu i robava relíquies sagrades de les petites esglésies i ermites. Tothom en parlava i tothom el temia. Alguns fins i tot deien que Gilabert, en un arravatament d'ira, havia atacat un canonge de Vic i li havia donat mort. Emperò ningú gosava a parlar-ne en la seva presència, ans, moguts per la por, l'adulaven i li mostraven el seu respecte.

Interior d'una de les estances del castell

No obstant, en ocasions Gilabert també tenia atacs de feblesa, en els quals temia el càstig de Déu en resposta a les seves accions, i era en aquests moments quan el rector de la parròquia aprofitava per recriminar-li els seus actes, advertint-lo de les desgràcies que li sobrevindrien si persistia en la seva vil conducta. Però un cop cessaven aquests atacs Gilabert tornava a ser el mateix de sempre, guardant un major ressentiment contra el rector per les paraules que s'havia atrevit a dirigir-li quan era vulnerable.

Succeí un dia que Gilabert celebrà un sopar al castell dissabte a la nit, i, com tots els sopars organitzats per ell, eren abundosos el menjar, el vi, les dones i les imprecacions contra tot, ja fos persona o Déu, i tampoc faltaven els seus amics, semblants en caràcter a ell.

El rector de la parròquia, assabentat com la resta de la gent de la celebració del sopar i de la naturalesa d'aquest, escollí per aquell diumenge un sermó en el qual es censurava la gola, per tal d'avergonyir Gilabert davant els seus serfs i fer així que mudés el seu comportament.

Vista exterior de l'estructura principal del castell

Gilabert, tot i haver dormit poc i estar amb ressaca a causa de les excedències del sopar, acudí com bon cristià diumenge al matí a missa. El seu estat era deplorable i tots els presents el miraven però ell no els feu cap cas i s'assegué al seu lloc de sempre, a primera fila. Però quan el rector començà el sermó censurant la gola i sentí les mirades reprovadores tant del clergue com de la resta de la gent, es sentí humiliat i s'enfurismà tant que tragué la ballesta que sempre duia a sobre i amb ella disparà al rector, matant-lo a l'instant.

En l'acte l'església esdevingué buida, doncs tots fugiren atemorits de córrer la mateixa sort que el religiós, i Gilabert, que s'havia quedat glaçat al lloc, s'adonà del que havia fet i es penedí tant que decidí fer pelegrinatge a Roma per suplicar el perdó del Sant Pare, i en aquell mateix moment partí com un pidolaire en direcció a la ciutat eterna.

Durant el viatge Gilabert fou humilíssim, suportant tots els contratemps que li succeïren sense cap queixa, i no parlà ni menjà més del que fou estrictament necessari.

Vista dels voltants del castell vist des del cim d'aquest

En arribar a Roma el Sant Pare, que ja coneixia els fets, rebé Gilabert, i després d'escoltar el seu sincer penediment li atorgà el perdó amb la condició de que devia erigir a Castellcir una església des de la qual no es pogués veure el castell, prenent com a model l'església de Sant Jaume de Galícia.

Gilabert, joiós per haver obtingut el perdó, només tornar a Castellcir ordenà construir l'església, i és aquest l'origen de l'església de Castellcir, des de la qual és impossible veure el castell de la Popa.

Llegenda del Torrent de la Fantasma, Llerona i Marata

Vista del Torrent de la Fantasma

Llerona i Marata són dues poblacions pertanyents al municipi de Les Franqueses del Vallès, situat a la riba esquerra del riu Congost. Ambdues poblacions són majoritàriament agrícoles, amb grans extensions de camps de conreu, encara que Llerona també té un polígon industrial, i ambdues compten amb esglésies romàniques: la de Santa Coloma a Marata, i la de Santa Maria a Llerona, que és fortificada. El torrent descrit en aquesta llegenda neix a Marata i va a morir al riu Congost travessant Llerona, i és possible, sempre i quan no porti gaire aigua i la vegetació ho permeti, recorre'l a peu fins a la seva desembocadura al Congost. A Llerona, a més, a l'alçada de l'església hi ha un camí que permet baixar al torrent, a la font dedicada a Santa Margarida, indret que avui en dia es troba amenaçat per la construcció del quart cinturó.

Durant la Guerra del Francès, a començaments del segle XIX, amb el pretext de conquerir Portugal les tropes napoleòniques invadiren la península, i Catalunya no fou una excepció. Els soldats anaven al seu aire per les nostres contrades, tot i no conèixer ni el territori ni la nostra llengua.

Vista de Llerona, amb els arbres del torrent a l'esquerra

Així, a un d'aquests soldats francesos li fou encomanada un dia una missió de missatger, havent de portar una carta a un general. En el camí de tornada es perdé, donat que no coneixia la zona, i tampoc podia preguntar a ningú com tornar perquè no parlava l'idioma.

Com era estiu i feia molta calor, quan es trobava a l'alçada de Marata el soldat decidí resseguir el torrent que neix a aquesta població per tal d'aprofitar-se de l'ombra i la frescor de la seva baga, pensant també que el portaria de ben segur a un riu i llavors seria capaç d'orientar-se per tal de tornar. A més, creia que no tindria problemes per recorre'l donat que es trobava pràcticament sec degut a l'època de l'any en que es trobaven.

Alts arbres del torrent

Tot i així, el camí no era res senzill, doncs l'alta vegetació l'impedia caminar i moltes vegades havia d'obrir-se pas amb el sabre. Després d'unes hores caminant, cap al vespre, el soldat, una mica espantat perquè la nit se li faria a sobre abans del seu retorn però extenuat, s'aturà amb intenció de beure d'un raig d'aigua que brollava d'una de les parets del torrent i per seure's a reposar una estoneta.

Mentre bevia ajupit li semblà escoltar el plor d'un nadó, però no li prestà atenció pensant que el cansament el feia escoltar imaginacions. Però un cop estigué assegut a terra el tornà a escoltar més nítidament, darrere seu. Esporuguit i amb la mà al sabre es girà aixecant-se, però no veié res més que la copa dels alts arbres movent-se, de tal manera que tornà a seure.

Continuà escoltant el so del fullatge movent-se darrere seu i una altra vegada el plor d'una criatura i aquest cop, quan es girà, distingí una figura blanca, tan alta com els arbres del torrent, que es movia lentament i que sostenia un nadó als seus braços, el qual deixava anar un rastre de fum blanc i greix.

En veure aquesta fantasmal aparició el soldat caigué a terra, cridant de la por, i la figura, en escoltar-lo, s'adonà de la seva presència i es dirigí cap a ell.

Font de Santa Margarida, al torrent a l'alçada de Llerona

Al trobar-se prop del soldat, la figura s'abraonà sobre ell i aquest, en un acte reflex, desembeinà el seu sabre i el clavà a la fantasma. De la ferida en sortí una columna de fum blanc i el sabre, en retirar-lo, quedà recobert de greix. El soldat, presa del pànic, arrencà a córrer i no s'aturà fins que retornà al seu allotjament, on explicà tothom el que havia vist.

Quan els habitants de Llerona s'assabentaren del que havia succeït baixaren al raig d'aigua, que es troba a l'alçada de l'església de Santa Maria de Llerona, i hi construïren una font dedicada a Santa Margarida, patrona de les dones en part, per tal de protegir de la fantasma els assedegats que van a beure al torrent. Però només protegeix a aquests i no a tothom, de manera que encara avui dia es pot veure la fantasma amb el nadó als braços si es baixa al torrent al capvespre o a la nit, i des d'ençà el torrent rep el nom de Torrent de la Fantasma.

Llegenda de la torre de la Minyona, Cardona

Vista del castell de Cardona des de la plaça del poble

Cardona és una localitat que es troba a uns vuitanta quilòmetres de Barcelona i la muntanya on es situa ha estat habitada des de l'època dels ibers, cinc-cents anys abans de Crist. La seva època daurada fou durant l'Edat Mitjana, quan el seu magnífic castell protegia les mines de sal, font de riquesa llavors, i fou tal la seva importància que els senyors de Cardona eren anomenats reis a l'ombra degut a la gran influència que tenien. Durant la Guerra de Successió Cardona fou l'últim reducte en ésser rendit, el 18 de setembre de 1714. El castell és el primer que crida l'atenció quan ens apropem a la vil·la, el centre històric de la qual és d'origen medieval i es manté molt similar a aquella època. El castell és avui dia parador nacional i per tant d'administració privada, però és possible visitar lliurement els exteriors del castell i enfilar-se a la torre de la Minyona, i amb visita guiada és possible accedir a l'interior de la torre i de l'església de Sant Vicenç de Cardona.

Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el feren seure davant de la filla del senyor de Cardona, Adelaida, i el primer cop que es miraren als ulls s'encengueren tant d'amor que gairebé no menjaren res i estigueren torbats tot el sopar, sense gosar a parlar però sense deixar de mirar-se furtivament.

Vista de la torre de la Minyona

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan veié Abdalà però no es mogué del lloc, i ell la prengué per la mà i parlà semblantment:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres mediterranis ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan delitosos que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, la besà als llavis. Adelaida s'encengué com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi, ans és tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin de la mà, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, Adelaida començà a vessar autèntiques llàgrimes de tristesa, però molt tendrament Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per afers que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran, ans jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell bruna i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

Vista des del cim de la torre de la Minyona

Abdalà tornà a besar a Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, acordaren que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan Adelaida fes tres senyals de llum.

Se succeïren les trobades entre els dos amants durant un cert temps, canviant de lloc cada dia: uns a la torre, uns altres als patis del castell, a sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan cresqué el seu amor que els feu perdre la prudència, de manera que aviat començaren a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta temeritat resolgué en que un dels tres germans d'Adelaida els enxampà un cop i ho comunicà prestament a son pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un herald als àrabs declarant-los la guerra, i feu comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà fugí immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el pogué castigar, però sí ho feu molt severament amb la seva filla, la qual manà tancar a la torre i ordenà que d'ençà d'aquell moment ningú li esmentés mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.

Interior de l'església de Sant Vicenç

La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps Adelaida no veié mai el Sol. Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona fou a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia pretés ofendre'l. El senyor s'apiadà d'ella i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es trobaren per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'ençà passà a anomenar-se torre de la Minyona.

Llegenda de Tagamanent

Vista de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent

L'ermita de Santa Maria de Tagamanent, visible des de qualsevol indret del Vallès Oriental o de la plana de Vic, és l'única part que resta del castell de Tagamanent, documentat per primer cop al segle X, que s'alçà a la part més a ponent del massís del Montseny, sobre un turó a 1055 metres d'alçada sobre el nivell del mar. L'ermita es troba ben conservada gràcies a unes reformes realitzades no fa gaire temps, i en algunes ocasions s'hi celebren misses, esdevenint aquestes l'única possibilitat d'accedir al recinte. Tot i així, és un agradable lloc per realitzar una excursió en família degut a l'indret en el qual es troba, ja que és força ample i pla, i és possible arribar fins al Collet de Sant Martí en cotxe, havent de caminar únicament 15 minuts per arribar al cim del turó, encara que aquesta petita caminada es pot enllaçar amb altres pel Montseny per tal de fer-la més llarga i adequada a gent amb ganes de caminar.

Un dels comtes que visqueren al castell durant l'Edat Mitjana, el nom del qual no mencionaré esmentaré degut a que el seu llinatge arriba fins als nostres dies, trobant-se instal·lat al castell després d'haver-lo heretat, resolgué que només li restava contreure matrimoni per tal d'ampliar les seves possessions i tenir un hereu.

Per a un noble com ell, ric, amb possessions i bones influències, trobar una dona adequada per a casar-se no comportà cap problema i, d'entre les pretendents, escollí la més bella de les set filles d'un noble de la zona d'Osona, la qual tenia una bona dot que el permetria augmentar la seva riquesa.

El turó de Tagamanent vist des de les ruïnes del Puig-Agut

Nou mesos després dels desposoris el castell estava molt ben abillat i els servents il·lusionats per rebre el que en el futur seria el seu nou senyor quan, enmig d'aquesta expectació, el comte amb rostre ombrívol sortí de l'alcova on es trobava amb la seva dona i anuncià que el part s'havia complicat i que tant mare com fill havien deixat la vida. Darrere d'aquest anunci, que entristí fins a fer plorar tots els seus servents, demanà que el deixessin sol al castell durant una setmana per tal de permetre'l guardar el dol durant aquest temps; els servents, obedients, abandonaren el castell i foren a viure a les masies del voltant.

Però l'anunci del comte era mentida, doncs la seva esposa es trobava en un perfecte estat de salut amb el seu nadó als braços el qual també era sa, però havia nascut amb una deformitat, amb els braços més curts del que és habitual.

El comte, considerant aquesta deformitat culpa de la mare i una ofensa d'aquesta al seu honor, quan tothom hagué eixit del castell s'apropà a ella, que gronxava el seu fill a les seves mans i al qual estimava com una mare ha de d'estimar el seu fill tot i la seva deformitat, i començà a colpejar-la atribuint-li les culpes.

Quan la noia estigué coberta de sang, el comte la prengué pels cabells junt amb el seu fill i els tancà ambdós al calabós, amb la intenció de deixar-los morir de fam.

Durant tres dies i tres nits ressonaren pel castell els sanglots de la mare, demanant clemència, i del fill, famolenc, transcorreguts els quals cessaren d'escoltar-se els d'aquest últim i quedaren únicament els de la mare durant uns altres tres dies més, apagant-se a la fi.

En aquest temps el comte havia cavat dues tombes que omplí amb roba i, quan després d'una setmana de la seva anada tornaren els servents, es celebraren els oficis prenent les tombes falses com a vertaderes.

Vista del Vallès des del cim del turó

Un cop hagués transcorregut el temps de dol, el comte cercà una nova esposa, doncs anhelava tenir descendència i, un cop més, no li fou difícil trobar-la, contraient matrimoni aquest cop amb una noble de la zona del Vallès, ja que també desitjava augmentar les seves riqueses.

Però tornà a succeir, el seu nou fill nasqué deforme, aquest cop amb les cames curtes, de manera que el comte tornà a realitzar el mateix procediment que la vegada anterior, amb la diferència de que aquest cop matà la seva muller a cops i, per tant, únicament s'escoltaren els plors del nadó tancat al calabós durant un parell de dies.

Durant aquest temps, a més de cavar dues noves tombes i sentir-se aclaparat pels remordiments fins al punt de deixar anar crits esfereïdors, el comte passà moltes hores a l'església, resant, però no a Déu, en el qual ja no creia després d'haver rebut d'ell dos fills deformes, sinó al Diable, pregant-li que li donés bona descendència.

En el mateix moment de la nit en el que el seu segon fill expirà, un vent gèlid recorregué l'església i el comte, estremint-se, es girà i veié una fosca silueta retallada contra la llum de la Lluna. Quan sortí de l'església i s'encarà amb el visitant, el mateix Diable prometé donar-li un infant sa si prenia com a esposa la primera dona que veiés des d'aquell moment; el comte, desesperat per tenir descendència, acceptà.

Interior de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent

Succeí que la primera dona que el comte veié fou una vella serventa, la primera en tornar al castell per ocupar-se d'ell, però el comte, fastiguejat només del pensament de mantenir relacions amb ella, es digué a si mateix per tal de convèncer-se que aquella no era una dona al seu nivell. Emperò, després d'ella veié una jove i bella camperola amb la qual decidí casar-s'hi el més aviat possible, tot i que encara durava el dol per la mort de la seva segona esposa.

Els seus familiars li demanaren que guardés aquest dol i que no rebaixés el seu honor, però el comte desatengué aquests consells, pensant només en l'única possibilitat que tenia d'obtenir una descendència decent, tal i com li havia assegurat el Diable.

Nou mesos després del casament al qual no acudí cap membre de la família comtal, la nova esposa donà a llum, però no és que el nen nasqués amb els braços curts, és que en nasqué sense i amb una creu invertida gravada al pit. El comte, enfurismat amb el Diable i embogit, prengué el nadó pels peus i a plena llum del dia i sota l'atenta mirada dels servents començà a colpejar amb el nadó les parets de l'església on havia tancat el tracte amb el Diable, fins que el nen no fou més que una massa informe de sang, carn i ossos a les seves mans, i el llençà davant de la porta del calabós per després llençar-se ell mateix sobre la seva espada espasa.

Vista de la part posterior de l'ermita

Els servents, que durant llarg temps havien escoltat plors de nadons, entraren al calabós i trobaren els cadàvers que el comte no s'havia atrevit a retirar i, després, descobriren també les tombes buides; comprenent el que havia succeït decidiren abandonar el lloc.

Des de llavors la zona ha estat deshabitada, doncs es considerava que el lloc estava maleit i, encara que les masies properes s'habitin durant el dia, a les nits queden desertes, ja que diuen que per les nits s'escolten els plors de les mares desesperades, dels nadons famolencs i del comte boig.

Aquesta història és un altre exemple de que sempre s'han de complir els tractes, encara que sigui amb el Diable, perquè sinó l'engany es torna contra un mateix i les conseqüències són funestes.

Per acabar, els servents que abandonaren el castell per a poder referir-se a ell sense que se sabés d'on provenien i per a que no caigués en l'oblit el que havia succeït, decidiren anomenar-lo “nen amagat” al revés, és a dir, Tagamanen, on se li afegí amb el temps una t final per sonoritat fonètica.

Llegenda del Castell de Sant Martí de Centelles

Castell de Sant Martí de Centelles

El castell de Sant Martí de Centelles s'encingla a un turó enfocat a l'est, cap al riu Congost, i és ben visible des de la vall d'aquest riu. En l'actualitat només queda una part de les muralles i unes quantes parets que permeten entreveure la grandesa que un dia tingué aquest castell; tot i així, la seva església permet ésser visitada, encara que no està gens abillada. Per accedir al castell s'ha de buscar un camí una mica amagat darrere de l'església de l'actual nucli urbà, però un cop trobat està molt ben senyalitzat, inclòs amb baranes a les parts perilloses. És possible que l'accés al recinte del castell estigui restringit a causa d'unes obres de restauració, però val la pena enfilar-s'hi per veure la difícil construcció sobre la pedra i les magnifiques vistes sobre el territori als seus peus.

Temps era temps, en l'època en que els àrabs havien conquerit la península fins a l'alçada de la nostra terra, els moros començaren un setembre el setge contra el castell, el senyor del qual tenia la firme resolució de morir abans que entregar el castell als infidels.

No els resultà difícil suportar el setge, doncs aquell any les collites havien estat abundoses i l'hivern força fred i humit, de manera que no els mancà menjar ni beure.

Restes de les muralles del castell

El senyor del castell, mentrestant, tractava d'ordir estratagemes per tal de vèncer l'enemic i alliberar el seu poble i les seves terres, però no comptava amb prou homes dins del recinte per tal de dur a terme els seus plans, i tampoc podia contactar ni rebre reforços de l'exterior degut a la excel·lent vigilància dels moros, els quals creien que era només qüestió de temps que els rendissin el castell i, per tant, sense posar en perill la vida de cap dels seus homes esperaven pacientment a que la fam i la set arribessin als habitants del castell i provoquessin la seva rendició. Amb tot, el senyor del castell no tenia cap dubte sobre les seves reserves de menjar i aigua, i en conseqüència creia que no li'n mancarien.

Però com diu el refrany, hivern fred, estiu calent, i així aquell estiu fou molt sever, sense pluges que apaivaguessin la calor a la cima del turó i que omplissin els aljubs del castell. Tan calent fou que les reserves d'aigua es trobaven sota mínims a finals de juliol. I no només això, ans també havien hagut de sacrificar part del bestiar per tal de poder alimentar-se.

Preocupat per aquests fets, el senyor pregà a tots els seus súbdits, sense excepció, que rumiessin un estratagema per tal de trencar el setge i expulsar els moros de les seves terres o, en cas contrari, o bé haurien de morir o bé rendir-se i entregar el castell.

Vista de l'interior de l'església del castell

Poc després de realitzar aquesta petició, un jove patge es presentà davant el senyor i li exposà una ocurrència que havia tingut i que creia podia ser reeixida. El senyor, després d'escoltar amb atenció, replicà que per dur-la a terme calia una nit fosca, però el jove defensà el seu pla al·legant que aquestes nits són usuals al mes d'agost al nostre país, ja que en moltes ocasions es formen núvols de tempesta que no deixen pluja però sí cobreixen el cel i provoquen una gran xafogor; el senyor acceptà, pensant que de totes maneres no tenia cap pla millor.

No transcorregué gaire temps fins que els núvols s'arremolinaren una calorosa tarda, donant pas a una nit fosca, sense Lluna ni estrelles i en la qual era impossible veure la pròpia mà davant del nas. El senyor manà immediatament que tots els homes en condició de lluitar es preparessin per a la batalla i que es posés tot a punt per a dur a terme el pla del patge, que consistia en lligar teies a les banyes dels animals cornuts i atiar-los turó avall, contra els moros, per tal que aquests s'espantessin; alhora els animals també il·luminarien el camí als lluitadors.

Vista del paisatge des del castell un dia ennuvolat

Així, una cinquantena de caps de bestiar foren atiats costes avall, amb tots els guerrers darrere d'ells. Caigueren com un llamp sobre el campament dels moros, molts dels quals fugiren espantats només veure les banyes enceses dels animals, creient que es tractava d'éssers del més enllà, i la resta foren fàcilment vençuts donat que no estaven armats per a una batalla que no esperaven, de manera que quan el Sol s'alçà per darrere del Montseny no quedava cap moro sobre el terreny, tret dels que foren morts.

Tota la vall del riu Congost quedà tranquil·la després de la batalla, amb només un únic bàndol que la dominava, donat que els moros havien retrocedit en direcció al sud, i els habitants del castell pogueren sortir-ne per tal de tornar a nodrir-se i viure en llibertat.

D'aquesta batalla vingué el nom de la zona el castell, que des d'ençà es digué Castell de Cent-teies.