Llegenda del castell de Sant Martí del Brull

L'església de Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és un petit poble que es troba a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps, amb una antiga església d'estil romànic i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda. La primera menció de la parròquia del municipi data del segle XI, i des d'ençà ha patit diverses modificacions. És possible arribar-hi en cotxe per la carretera que va de Seva a Sant Celoni, i és un lloc ideal per passar-hi el dia, ja que és possible practicar esport a les pistes que hi ha al poble, fer petites excursions admirant el Montseny des del nord o, simplement, per jeure a reposar.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions.

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte.

Les úniques restes del castell del Brull

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat.

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió.

El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Vista de la part septentrional del Montseny des de prop del Brull

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa.

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.

Llegenda del Dolmen de Pedra Gentil

Vista del Dolmen de Pedra Gentil

El Dolmen de Pedra Gentil és un dels llocs més antics de Catalunya, amb més de 4000 anys d'antiguitat, i es pot contemplar en tot el seu esplendor, tot i que fou restaurat al segle XIX. El Dolmen es troba dins del Parc Natural del Montegre i el Corredor, prop de Vallgorguina, i per a arribar fins a ell és possible fer una petita excursió des del poble que ens permet contemplar la vegetació de la zona, essent una gran opció per passar una bona tarda solejada de primavera.

Cada dissabte a la nit tocaven les campanes dels pobles de les comarques costeres sense intervenció humana i els seus habitants, atemorits, es tancaven a casa, mentre veien la silueta de les bruixes despullades retallada contra la lluna, dirigint-se en les seves escombres cap al Dolmen de Pedra Gentil per tal de celebrar un aquelarre amb la presència del Diable.

Era vox populi que les bruixes es reunien al Dolmen per tal de passar comptes i donar constància de les seves accions, i aquelles que no havien comès suficients maldats eren penjades allà mateix per no haver complert el seu deure. Quan això succeïa es desencadenava una forta tempesta i els habitants dels voltants exclamaven “ja han penjat una bruixa!”, i ningú gosava apropar-se als conciliàbuls per temor a fer companyia a alguna de les bruixes penjades.

Tot i així, com que no se sabia exactament què feien les bruixes dissabte a la nit en aquell lloc tan tranquil la resta de la setmana, un jove pescador decidí anar la tarda de dissabte al Dolmen i amagar-se, per tal de poder contemplar l'aquelarre i poder explicar-ho després al poble.

D'aquesta manera, s'amagà darrere uns arbres que impedien que fos vist des del Dolmen i veié com caigué la solejada tarda primaveral per darrere l'horitzó mentre menjava una mica per tal de tenir energia i no caure adormit a la nit.

Els voltants del Dolmen, amb alts pins

Quan ja feia més d'una hora que les ombres de la nit ho cobrien tot, començaren a aparèixer les primeres bruixes, que venien volant en les seves escombres completament despullades encara que la temperatura era freda, però en l'estat d'exaltació en que es trobaven, amb els ulls injectats en sang i la mirada perduda no notaven cap sensació a la seva pell.

Finalment arribaren totes les bruixes i es col·locaren en cercle, rodejant el Dolmen; cap d'elles havia pronunciat paraula alguna. Començaren a fer una dansa donant saltirons al voltant del Dolmen, cridant paraules intel·ligibles per al jove pescador, que contemplava l'espectacle aterrat.

Passats uns minuts aparegué fum sobre el Dolmen, i quan aquest es dissolgué es pogué veure el Diable amb forma de cabriol, amb unes recargolades banyes i caminant sobre les dues potes posteriors. Al admirar aquella dantesca figura, el pescador caigué d'esquena a terra i temí haver estat descobert a causa del soroll que havia fer, però s'aixecà poc a poc i veié que no l'havien sentit, ans totes les bruixes miraven concentrades al Diable.

Aquest començà a dansar sobre el Dolmen tocant una gralla mentre que les bruixes, una a una, explicaven en el seu idioma, per la qual cosa el pescador podia comprendre què deien, les maldats que havien fet durant la darrera setmana. El Diable, sense parar de dansar en cap moment donava el seu veredicte i quan aprovava la conducta d'alguna d'elles totes les altres victorejaven. Sonaren històries d'assassinats, de violacions, de canibalisme de nadons i tota una sèrie de salvatjades inimaginables per a una persona normal.

Però arribà un moment en que el Diable desaprovà la conducta d'una de les bruixes, dient que no havia estat suficientment malvada, i en acabar de pronunciar aquestes paraules les altres s'abalançaren sobre ella i la penjaren en un dels arbres del voltant, insultant-la i escopint-li. En acabat això es desencadenà una forta tempesta que amarà completament el pescador, el qual continuava mirant embadalit aquell macabre espectacle.

Una altra perspectiva de l'antic Dolmen

No fou penjada cap altra bruixa aquella nit, però un cop hagueren parlat totes el Diable entonà una diferent melodia i les bruixes començaren a ballar un altre cop, però una dansa diferent: en cercle al voltant del Dolmen s'agafaren per les mans a l'altura del cap i donaven saltets ara amb una cama ara amb l'altra. De tant en tant, alguna bruixa sortia del cercle, pujava al Dolmen i copulava salvatgement amb el Diable, que tot i així no cessava de tocar la gralla, mentre la resta de la comitiva dansava.

Aquest espectacle es perllongà fins que arribà la matinada, que fou quan el Diable desaparegué i les bruixes tornaren a pujar a les seves escombres per marxar tot seguit; la bruixa penjada havia desaparegut misteriosament.

El pescador, atemorit i commocionat pel que havia vist, no tornà al poble fins que el Sol es trobà ben alt en el cel, i es dirigí directament a casa de l'alcalde per referir-li tot el que havien fet les bruixes durant aquella nit, suposant que era el que feien cada dissabte. L'alcalde volia fer fora de la zona les bruixes i, després de rumiar durant una bona estona, resolgué que la millor manera de fer-ho era adoptant com a pròpia la dansa de les bruixes, les quals no gosarien a presentar-se davant el Diable i ballar una dansa que feia el poble, motiu pel qual haurien d'emigrar a un indret on no es conegués aquesta dansa. Decidit això, decidí també ensenyar-la als pobles veïns, per tal de que les bruixes la veiessin bé.

Així, durant aquella setmana es reuniren totes les tardes els habitants dels pobles de la comarca per tal d'assajar la dansa, alliçonats pel jove pescador, que era l'únic que la coneixia i que l'ensenyà als representants dels diversos poblats. I decidiren posar-la en pràctica dissabte al vespre, per tal que les bruixes la veiessin quan es dirigissin a l'Aquelarre.

Vegetació típica del parc del Montnegre i el Corredor

Tots els habitants de cada població es reuniren aquella tarda de dissabte a les seves respectives places, formant diverses rotllanes i, amb la melodia de diversos músics amb gralles i violins, començaren a dansar durant una bona estona, fins que es féu de nit. Les bruixes, que en aquell moment es dirigien a l'aquelarre en les seves escombres, veient que a tots els poblats feien gran festa amb les seves danses, llançaren un crit estrident i marxaren cadascuna en una direcció diferent, sense que cap d'elles es dirigís al Dolmen.

Havent escoltat els crits i havent vist marxar les bruixes, tots els habitants cridaren d'alegria, saltaren i feren una gran festa que durà tota la nit per tal de celebrar que s'havien desfet de les bruixes.

Però encara temien el seu retorn, de manera que per a assegurar-se de mantenir-les allunyades decidiren realitzar la dansa popular cada dissabte a la tarda. I no només als pobles al voltant del Dolmen, sinó que la veu corregué i aviat tots els pobles de Catalunya adoptaren la dansa per tal d'allunyar les bruixes.

Donat que el pescador que passà tota la nit contemplant el Dolmen i descobrí la dansa de les bruixes era procedent de la Cerdanya, la dansa rebé el nom de sardana, que esdevingué la nostra dansa popular i mantingué des d'ençà la nostra pàtria lliure de bruixes.