Llegenda del Castell de la Popa, Castellcir

Vista del castell que li dóna el nom de Popa

El castell de la Popa, també anomenat de Castellcir, rep aquest nom degut a la seva semblança amb el castell de popa d'una nau si es mira des del lloc correcte, des d'una plana sobre la qual es troba. S'alça imponent construït sobre una roca, al límit del Vallès Oriental i enmig de terrenys agrícoles dels quals es té una bona perspectiva des del cim del castell. Tot i estar en estat ruïnós és possible visitar-lo i endevinar la seva forma original, doncs es conserven algunes parets, a més del sostre d'algunes estances i de l'església. Per tal d'accedir-hi hi ha diverses opcions, o bé des de Castellcir o bé des de Sant Martí de Centelles, però en totes existeix la possibilitat de deixar el cotxe relativament a prop per tal de fer una petita excursió de no més de tres quarts d'hora per indrets solitaris i molt tranquils.

Era per tots conegut a Castellcir i els seus voltants el caràcter de Gilabert, senyor del castell: era iracund, avar i superbiós, tractava a tots amb menyspreu i robava relíquies sagrades de les petites esglésies i ermites. Tothom en parlava i tothom el temia. Alguns fins i tot deien que Gilabert, en un arravatament d'ira, havia atacat un canonge de Vic i li havia donat mort. Emperò ningú gosava a parlar-ne en la seva presència, ans, moguts per la por, l'adulaven i li mostraven el seu respecte.

Interior d'una de les estances del castell

No obstant, en ocasions Gilabert també tenia atacs de feblesa, en els quals temia el càstig de Déu en resposta a les seves accions, i era en aquests moments quan el rector de la parròquia aprofitava per recriminar-li els seus actes, advertint-lo de les desgràcies que li sobrevindrien si persistia en la seva vil conducta. Però un cop cessaven aquests atacs Gilabert tornava a ser el mateix de sempre, guardant un major ressentiment contra el rector per les paraules que s'havia atrevit a dirigir-li quan era vulnerable.

Succeí un dia que Gilabert celebrà un sopar al castell dissabte a la nit, i, com tots els sopars organitzats per ell, eren abundosos el menjar, el vi, les dones i les imprecacions contra tot, ja fos persona o Déu, i tampoc faltaven els seus amics, semblants en caràcter a ell.

El rector de la parròquia, assabentat com la resta de la gent de la celebració del sopar i de la naturalesa d'aquest, escollí per aquell diumenge un sermó en el qual es censurava la gola, per tal d'avergonyir Gilabert davant els seus serfs i fer així que mudés el seu comportament.

Vista exterior de l'estructura principal del castell

Gilabert, tot i haver dormit poc i estar amb ressaca a causa de les excedències del sopar, acudí com bon cristià diumenge al matí a missa. El seu estat era deplorable i tots els presents el miraven però ell no els feu cap cas i s'assegué al seu lloc de sempre, a primera fila. Però quan el rector començà el sermó censurant la gola i sentí les mirades reprovadores tant del clergue com de la resta de la gent, es sentí humiliat i s'enfurismà tant que tragué la ballesta que sempre duia a sobre i amb ella disparà al rector, matant-lo a l'instant.

En l'acte l'església esdevingué buida, doncs tots fugiren atemorits de córrer la mateixa sort que el religiós, i Gilabert, que s'havia quedat glaçat al lloc, s'adonà del que havia fet i es penedí tant que decidí fer pelegrinatge a Roma per suplicar el perdó del Sant Pare, i en aquell mateix moment partí com un pidolaire en direcció a la ciutat eterna.

Durant el viatge Gilabert fou humilíssim, suportant tots els contratemps que li succeïren sense cap queixa, i no parlà ni menjà més del que fou estrictament necessari.

Vista dels voltants del castell vist des del cim d'aquest

En arribar a Roma el Sant Pare, que ja coneixia els fets, rebé Gilabert, i després d'escoltar el seu sincer penediment li atorgà el perdó amb la condició de que devia erigir a Castellcir una església des de la qual no es pogués veure el castell, prenent com a model l'església de Sant Jaume de Galícia.

Gilabert, joiós per haver obtingut el perdó, només tornar a Castellcir ordenà construir l'església, i és aquest l'origen de l'església de Castellcir, des de la qual és impossible veure el castell de la Popa.

Llegenda del Torrent de la Fantasma, Llerona i Marata

Vista del Torrent de la Fantasma

Llerona i Marata són dues poblacions pertanyents al municipi de Les Franqueses del Vallès, situat a la riba esquerra del riu Congost. Ambdues poblacions són majoritàriament agrícoles, amb grans extensions de camps de conreu, encara que Llerona també té un polígon industrial, i ambdues compten amb esglésies romàniques: la de Santa Coloma a Marata, i la de Santa Maria a Llerona, que és fortificada. El torrent descrit en aquesta llegenda neix a Marata i va a morir al riu Congost travessant Llerona, i és possible, sempre i quan no porti gaire aigua i la vegetació ho permeti, recorre'l a peu fins a la seva desembocadura al Congost. A Llerona, a més, a l'alçada de l'església hi ha un camí que permet baixar al torrent, a la font dedicada a Santa Margarida, indret que avui en dia es troba amenaçat per la construcció del quart cinturó.

Durant la Guerra del Francès, a començaments del segle XIX, amb el pretext de conquerir Portugal les tropes napoleòniques invadiren la península, i Catalunya no fou una excepció. Els soldats anaven al seu aire per les nostres contrades, tot i no conèixer ni el territori ni la nostra llengua.

Vista de Llerona, amb els arbres del torrent a l'esquerra

Així, a un d'aquests soldats francesos li fou encomanada un dia una missió de missatger, havent de portar una carta a un general. En el camí de tornada es perdé, donat que no coneixia la zona, i tampoc podia preguntar a ningú com tornar perquè no parlava l'idioma.

Com era estiu i feia molta calor, quan es trobava a l'alçada de Marata el soldat decidí resseguir el torrent que neix a aquesta població per tal d'aprofitar-se de l'ombra i la frescor de la seva baga, pensant també que el portaria de ben segur a un riu i llavors seria capaç d'orientar-se per tal de tornar. A més, creia que no tindria problemes per recorre'l donat que es trobava pràcticament sec degut a l'època de l'any en que es trobaven.

Alts arbres del torrent

Tot i així, el camí no era res senzill, doncs l'alta vegetació l'impedia caminar i moltes vegades havia d'obrir-se pas amb el sabre. Després d'unes hores caminant, cap al vespre, el soldat, una mica espantat perquè la nit se li faria a sobre abans del seu retorn però extenuat, s'aturà amb intenció de beure d'un raig d'aigua que brollava d'una de les parets del torrent i per seure's a reposar una estoneta.

Mentre bevia ajupit li semblà escoltar el plor d'un nadó, però no li prestà atenció pensant que el cansament el feia escoltar imaginacions. Però un cop estigué assegut a terra el tornà a escoltar més nítidament, darrere seu. Esporuguit i amb la mà al sabre es girà aixecant-se, però no veié res més que la copa dels alts arbres movent-se, de tal manera que tornà a seure.

Continuà escoltant el so del fullatge movent-se darrere seu i una altra vegada el plor d'una criatura i aquest cop, quan es girà, distingí una figura blanca, tan alta com els arbres del torrent, que es movia lentament i que sostenia un nadó als seus braços, el qual deixava anar un rastre de fum blanc i greix.

En veure aquesta fantasmal aparició el soldat caigué a terra, cridant de la por, i la figura, en escoltar-lo, s'adonà de la seva presència i es dirigí cap a ell.

Font de Santa Margarida, al torrent a l'alçada de Llerona

Al trobar-se prop del soldat, la figura s'abraonà sobre ell i aquest, en un acte reflex, desembeinà el seu sabre i el clavà a la fantasma. De la ferida en sortí una columna de fum blanc i el sabre, en retirar-lo, quedà recobert de greix. El soldat, presa del pànic, arrencà a córrer i no s'aturà fins que retornà al seu allotjament, on explicà tothom el que havia vist.

Quan els habitants de Llerona s'assabentaren del que havia succeït baixaren al raig d'aigua, que es troba a l'alçada de l'església de Santa Maria de Llerona, i hi construïren una font dedicada a Santa Margarida, patrona de les dones en part, per tal de protegir de la fantasma els assedegats que van a beure al torrent. Però només protegeix a aquests i no a tothom, de manera que encara avui dia es pot veure la fantasma amb el nadó als braços si es baixa al torrent al capvespre o a la nit, i des d'ençà el torrent rep el nom de Torrent de la Fantasma.

Llegenda de la torre de la Minyona, Cardona

Vista del castell de Cardona des de la plaça del poble

Cardona és una localitat que es troba a uns vuitanta quilòmetres de Barcelona i la muntanya on es situa ha estat habitada des de l'època dels ibers, cinc-cents anys abans de Crist. La seva època daurada fou durant l'Edat Mitjana, quan el seu magnífic castell protegia les mines de sal, font de riquesa llavors, i fou tal la seva importància que els senyors de Cardona eren anomenats reis a l'ombra degut a la gran influència que tenien. Durant la Guerra de Successió Cardona fou l'últim reducte en ésser rendit, el 18 de setembre de 1714. El castell és el primer que crida l'atenció quan ens apropem a la vil·la, el centre històric de la qual és d'origen medieval i es manté molt similar a aquella època. El castell és avui dia parador nacional i per tant d'administració privada, però és possible visitar lliurement els exteriors del castell i enfilar-se a la torre de la Minyona, i amb visita guiada és possible accedir a l'interior de la torre i de l'església de Sant Vicenç de Cardona.

Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el feren seure davant de la filla del senyor de Cardona, Adelaida, i el primer cop que es miraren als ulls s'encengueren tant d'amor que gairebé no menjaren res i estigueren torbats tot el sopar, sense gosar a parlar però sense deixar de mirar-se furtivament.

Vista de la torre de la Minyona

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan veié Abdalà però no es mogué del lloc, i ell la prengué per la mà i parlà semblantment:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres mediterranis ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan delitosos que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, la besà als llavis. Adelaida s'encengué com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi, ans és tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin de la mà, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, Adelaida començà a vessar autèntiques llàgrimes de tristesa, però molt tendrament Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per afers que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran, ans jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell bruna i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

Vista des del cim de la torre de la Minyona

Abdalà tornà a besar a Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, acordaren que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan Adelaida fes tres senyals de llum.

Se succeïren les trobades entre els dos amants durant un cert temps, canviant de lloc cada dia: uns a la torre, uns altres als patis del castell, a sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan cresqué el seu amor que els feu perdre la prudència, de manera que aviat començaren a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta temeritat resolgué en que un dels tres germans d'Adelaida els enxampà un cop i ho comunicà prestament a son pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un herald als àrabs declarant-los la guerra, i feu comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà fugí immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el pogué castigar, però sí ho feu molt severament amb la seva filla, la qual manà tancar a la torre i ordenà que d'ençà d'aquell moment ningú li esmentés mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.

Interior de l'església de Sant Vicenç

La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps Adelaida no veié mai el Sol. Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona fou a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia pretés ofendre'l. El senyor s'apiadà d'ella i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es trobaren per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'ençà passà a anomenar-se torre de la Minyona.

Llegenda de Tagamanent

Vista de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent

L'ermita de Santa Maria de Tagamanent, visible des de qualsevol indret del Vallès Oriental o de la plana de Vic, és l'única part que resta del castell de Tagamanent, documentat per primer cop al segle X, que s'alçà a la part més a ponent del massís del Montseny, sobre un turó a 1055 metres d'alçada sobre el nivell del mar. L'ermita es troba ben conservada gràcies a unes reformes realitzades no fa gaire temps, i en algunes ocasions s'hi celebren misses, esdevenint aquestes l'única possibilitat d'accedir al recinte. Tot i així, és un agradable lloc per realitzar una excursió en família degut a l'indret en el qual es troba, ja que és força ample i pla, i és possible arribar fins al Collet de Sant Martí en cotxe, havent de caminar únicament 15 minuts per arribar al cim del turó, encara que aquesta petita caminada es pot enllaçar amb altres pel Montseny per tal de fer-la més llarga i adequada a gent amb ganes de caminar.

Un dels comtes que visqueren al castell durant l'Edat Mitjana, el nom del qual no mencionaré esmentaré degut a que el seu llinatge arriba fins als nostres dies, trobant-se instal·lat al castell després d'haver-lo heretat, resolgué que només li restava contreure matrimoni per tal d'ampliar les seves possessions i tenir un hereu.

Per a un noble com ell, ric, amb possessions i bones influències, trobar una dona adequada per a casar-se no comportà cap problema i, d'entre les pretendents, escollí la més bella de les set filles d'un noble de la zona d'Osona, la qual tenia una bona dot que el permetria augmentar la seva riquesa.

El turó de Tagamanent vist des de les ruïnes del Puig-Agut

Nou mesos després dels desposoris el castell estava molt ben abillat i els servents il·lusionats per rebre el que en el futur seria el seu nou senyor quan, enmig d'aquesta expectació, el comte amb rostre ombrívol sortí de l'alcova on es trobava amb la seva dona i anuncià que el part s'havia complicat i que tant mare com fill havien deixat la vida. Darrere d'aquest anunci, que entristí fins a fer plorar tots els seus servents, demanà que el deixessin sol al castell durant una setmana per tal de permetre'l guardar el dol durant aquest temps; els servents, obedients, abandonaren el castell i foren a viure a les masies del voltant.

Però l'anunci del comte era mentida, doncs la seva esposa es trobava en un perfecte estat de salut amb el seu nadó als braços el qual també era sa, però havia nascut amb una deformitat, amb els braços més curts del que és habitual.

El comte, considerant aquesta deformitat culpa de la mare i una ofensa d'aquesta al seu honor, quan tothom hagué eixit del castell s'apropà a ella, que gronxava el seu fill a les seves mans i al qual estimava com una mare ha de d'estimar el seu fill tot i la seva deformitat, i començà a colpejar-la atribuint-li les culpes.

Quan la noia estigué coberta de sang, el comte la prengué pels cabells junt amb el seu fill i els tancà ambdós al calabós, amb la intenció de deixar-los morir de fam.

Durant tres dies i tres nits ressonaren pel castell els sanglots de la mare, demanant clemència, i del fill, famolenc, transcorreguts els quals cessaren d'escoltar-se els d'aquest últim i quedaren únicament els de la mare durant uns altres tres dies més, apagant-se a la fi.

En aquest temps el comte havia cavat dues tombes que omplí amb roba i, quan després d'una setmana de la seva anada tornaren els servents, es celebraren els oficis prenent les tombes falses com a vertaderes.

Vista del Vallès des del cim del turó

Un cop hagués transcorregut el temps de dol, el comte cercà una nova esposa, doncs anhelava tenir descendència i, un cop més, no li fou difícil trobar-la, contraient matrimoni aquest cop amb una noble de la zona del Vallès, ja que també desitjava augmentar les seves riqueses.

Però tornà a succeir, el seu nou fill nasqué deforme, aquest cop amb les cames curtes, de manera que el comte tornà a realitzar el mateix procediment que la vegada anterior, amb la diferència de que aquest cop matà la seva muller a cops i, per tant, únicament s'escoltaren els plors del nadó tancat al calabós durant un parell de dies.

Durant aquest temps, a més de cavar dues noves tombes i sentir-se aclaparat pels remordiments fins al punt de deixar anar crits esfereïdors, el comte passà moltes hores a l'església, resant, però no a Déu, en el qual ja no creia després d'haver rebut d'ell dos fills deformes, sinó al Diable, pregant-li que li donés bona descendència.

En el mateix moment de la nit en el que el seu segon fill expirà, un vent gèlid recorregué l'església i el comte, estremint-se, es girà i veié una fosca silueta retallada contra la llum de la Lluna. Quan sortí de l'església i s'encarà amb el visitant, el mateix Diable prometé donar-li un infant sa si prenia com a esposa la primera dona que veiés des d'aquell moment; el comte, desesperat per tenir descendència, acceptà.

Interior de l'ermita de Santa Maria de Tagamanent

Succeí que la primera dona que el comte veié fou una vella serventa, la primera en tornar al castell per ocupar-se d'ell, però el comte, fastiguejat només del pensament de mantenir relacions amb ella, es digué a si mateix per tal de convèncer-se que aquella no era una dona al seu nivell. Emperò, després d'ella veié una jove i bella camperola amb la qual decidí casar-s'hi el més aviat possible, tot i que encara durava el dol per la mort de la seva segona esposa.

Els seus familiars li demanaren que guardés aquest dol i que no rebaixés el seu honor, però el comte desatengué aquests consells, pensant només en l'única possibilitat que tenia d'obtenir una descendència decent, tal i com li havia assegurat el Diable.

Nou mesos després del casament al qual no acudí cap membre de la família comtal, la nova esposa donà a llum, però no és que el nen nasqués amb els braços curts, és que en nasqué sense i amb una creu invertida gravada al pit. El comte, enfurismat amb el Diable i embogit, prengué el nadó pels peus i a plena llum del dia i sota l'atenta mirada dels servents començà a colpejar amb el nadó les parets de l'església on havia tancat el tracte amb el Diable, fins que el nen no fou més que una massa informe de sang, carn i ossos a les seves mans, i el llençà davant de la porta del calabós per després llençar-se ell mateix sobre la seva espada espasa.

Vista de la part posterior de l'ermita

Els servents, que durant llarg temps havien escoltat plors de nadons, entraren al calabós i trobaren els cadàvers que el comte no s'havia atrevit a retirar i, després, descobriren també les tombes buides; comprenent el que havia succeït decidiren abandonar el lloc.

Des de llavors la zona ha estat deshabitada, doncs es considerava que el lloc estava maleit i, encara que les masies properes s'habitin durant el dia, a les nits queden desertes, ja que diuen que per les nits s'escolten els plors de les mares desesperades, dels nadons famolencs i del comte boig.

Aquesta història és un altre exemple de que sempre s'han de complir els tractes, encara que sigui amb el Diable, perquè sinó l'engany es torna contra un mateix i les conseqüències són funestes.

Per acabar, els servents que abandonaren el castell per a poder referir-se a ell sense que se sabés d'on provenien i per a que no caigués en l'oblit el que havia succeït, decidiren anomenar-lo “nen amagat” al revés, és a dir, Tagamanen, on se li afegí amb el temps una t final per sonoritat fonètica.

Llegenda del Castell de Sant Martí de Centelles

Castell de Sant Martí de Centelles

El castell de Sant Martí de Centelles s'encingla a un turó enfocat a l'est, cap al riu Congost, i és ben visible des de la vall d'aquest riu. En l'actualitat només queda una part de les muralles i unes quantes parets que permeten entreveure la grandesa que un dia tingué aquest castell; tot i així, la seva església permet ésser visitada, encara que no està gens abillada. Per accedir al castell s'ha de buscar un camí una mica amagat darrere de l'església de l'actual nucli urbà, però un cop trobat està molt ben senyalitzat, inclòs amb baranes a les parts perilloses. És possible que l'accés al recinte del castell estigui restringit a causa d'unes obres de restauració, però val la pena enfilar-s'hi per veure la difícil construcció sobre la pedra i les magnifiques vistes sobre el territori als seus peus.

Temps era temps, en l'època en que els àrabs havien conquerit la península fins a l'alçada de la nostra terra, els moros començaren un setembre el setge contra el castell, el senyor del qual tenia la firme resolució de morir abans que entregar el castell als infidels.

No els resultà difícil suportar el setge, doncs aquell any les collites havien estat abundoses i l'hivern força fred i humit, de manera que no els mancà menjar ni beure.

Restes de les muralles del castell

El senyor del castell, mentrestant, tractava d'ordir estratagemes per tal de vèncer l'enemic i alliberar el seu poble i les seves terres, però no comptava amb prou homes dins del recinte per tal de dur a terme els seus plans, i tampoc podia contactar ni rebre reforços de l'exterior degut a la excel·lent vigilància dels moros, els quals creien que era només qüestió de temps que els rendissin el castell i, per tant, sense posar en perill la vida de cap dels seus homes esperaven pacientment a que la fam i la set arribessin als habitants del castell i provoquessin la seva rendició. Amb tot, el senyor del castell no tenia cap dubte sobre les seves reserves de menjar i aigua, i en conseqüència creia que no li'n mancarien.

Però com diu el refrany, hivern fred, estiu calent, i així aquell estiu fou molt sever, sense pluges que apaivaguessin la calor a la cima del turó i que omplissin els aljubs del castell. Tan calent fou que les reserves d'aigua es trobaven sota mínims a finals de juliol. I no només això, ans també havien hagut de sacrificar part del bestiar per tal de poder alimentar-se.

Preocupat per aquests fets, el senyor pregà a tots els seus súbdits, sense excepció, que rumiessin un estratagema per tal de trencar el setge i expulsar els moros de les seves terres o, en cas contrari, o bé haurien de morir o bé rendir-se i entregar el castell.

Vista de l'interior de l'església del castell

Poc després de realitzar aquesta petició, un jove patge es presentà davant el senyor i li exposà una ocurrència que havia tingut i que creia podia ser reeixida. El senyor, després d'escoltar amb atenció, replicà que per dur-la a terme calia una nit fosca, però el jove defensà el seu pla al·legant que aquestes nits són usuals al mes d'agost al nostre país, ja que en moltes ocasions es formen núvols de tempesta que no deixen pluja però sí cobreixen el cel i provoquen una gran xafogor; el senyor acceptà, pensant que de totes maneres no tenia cap pla millor.

No transcorregué gaire temps fins que els núvols s'arremolinaren una calorosa tarda, donant pas a una nit fosca, sense Lluna ni estrelles i en la qual era impossible veure la pròpia mà davant del nas. El senyor manà immediatament que tots els homes en condició de lluitar es preparessin per a la batalla i que es posés tot a punt per a dur a terme el pla del patge, que consistia en lligar teies a les banyes dels animals cornuts i atiar-los turó avall, contra els moros, per tal que aquests s'espantessin; alhora els animals també il·luminarien el camí als lluitadors.

Vista del paisatge des del castell un dia ennuvolat

Així, una cinquantena de caps de bestiar foren atiats costes avall, amb tots els guerrers darrere d'ells. Caigueren com un llamp sobre el campament dels moros, molts dels quals fugiren espantats només veure les banyes enceses dels animals, creient que es tractava d'éssers del més enllà, i la resta foren fàcilment vençuts donat que no estaven armats per a una batalla que no esperaven, de manera que quan el Sol s'alçà per darrere del Montseny no quedava cap moro sobre el terreny, tret dels que foren morts.

Tota la vall del riu Congost quedà tranquil·la després de la batalla, amb només un únic bàndol que la dominava, donat que els moros havien retrocedit en direcció al sud, i els habitants del castell pogueren sortir-ne per tal de tornar a nodrir-se i viure en llibertat.

D'aquesta batalla vingué el nom de la zona el castell, que des d'ençà es digué Castell de Cent-teies.

Llegenda del Dolmen de Pedra Gentil

Vista del Dolmen de Pedra Gentil

El Dolmen de Pedra Gentil és un dels llocs més antics de Catalunya, amb més de 4000 anys d'antiguitat, i es pot contemplar en tot el seu esplendor, tot i que fou restaurat al segle XIX. El Dolmen es troba dins del Parc Natural del Montegre i el Corredor, prop de Vallgorguina, i per a arribar fins a ell és possible fer una petita excursió des del poble que ens permet contemplar la vegetació de la zona, essent una gran opció per passar una bona tarda solejada de primavera.

Cada dissabte a la nit tocaven les campanes dels pobles de les comarques costeres sense intervenció humana i els seus habitants, atemorits, es tancaven a casa, mentre veien la silueta de les bruixes despullades retallada contra la lluna, dirigint-se en les seves escombres cap al Dolmen de Pedra Gentil per tal de celebrar un aquelarre amb la presència del Diable.

Era vox populi que les bruixes es reunien al Dolmen per tal de passar comptes i donar constància de les seves accions, i aquelles que no havien comès suficients maldats eren penjades allà mateix per no haver complert el seu deure. Quan això succeïa es desencadenava una forta tempesta i els habitants dels voltants exclamaven “ja han penjat una bruixa!”, i ningú gosava apropar-se als conciliàbuls per temor a fer companyia a alguna de les bruixes penjades.

Tot i així, com que no se sabia exactament què feien les bruixes dissabte a la nit en aquell lloc tan tranquil la resta de la setmana, un jove pescador decidí anar la tarda de dissabte al Dolmen i amagar-se, per tal de poder contemplar l'aquelarre i poder explicar-ho després al poble.

D'aquesta manera, s'amagà darrere uns arbres que impedien que fos vist des del Dolmen i veié com caigué la solejada tarda primaveral per darrere l'horitzó mentre menjava una mica per tal de tenir energia i no caure adormit a la nit.

Els voltants del Dolmen, amb alts pins

Quan ja feia més d'una hora que les ombres de la nit ho cobrien tot, començaren a aparèixer les primeres bruixes, que venien volant en les seves escombres completament despullades encara que la temperatura era freda, però en l'estat d'exaltació en que es trobaven, amb els ulls injectats en sang i la mirada perduda no notaven cap sensació a la seva pell.

Finalment arribaren totes les bruixes i es col·locaren en cercle, rodejant el Dolmen; cap d'elles havia pronunciat paraula alguna. Començaren a fer una dansa donant saltirons al voltant del Dolmen, cridant paraules intel·ligibles per al jove pescador, que contemplava l'espectacle aterrat.

Passats uns minuts aparegué fum sobre el Dolmen, i quan aquest es dissolgué es pogué veure el Diable amb forma de cabriol, amb unes recargolades banyes i caminant sobre les dues potes posteriors. Al admirar aquella dantesca figura, el pescador caigué d'esquena a terra i temí haver estat descobert a causa del soroll que havia fer, però s'aixecà poc a poc i veié que no l'havien sentit, ans totes les bruixes miraven concentrades al Diable.

Aquest començà a dansar sobre el Dolmen tocant una gralla mentre que les bruixes, una a una, explicaven en el seu idioma, per la qual cosa el pescador podia comprendre què deien, les maldats que havien fet durant la darrera setmana. El Diable, sense parar de dansar en cap moment donava el seu veredicte i quan aprovava la conducta d'alguna d'elles totes les altres victorejaven. Sonaren històries d'assassinats, de violacions, de canibalisme de nadons i tota una sèrie de salvatjades inimaginables per a una persona normal.

Però arribà un moment en que el Diable desaprovà la conducta d'una de les bruixes, dient que no havia estat suficientment malvada, i en acabar de pronunciar aquestes paraules les altres s'abalançaren sobre ella i la penjaren en un dels arbres del voltant, insultant-la i escopint-li. En acabat això es desencadenà una forta tempesta que amarà completament el pescador, el qual continuava mirant embadalit aquell macabre espectacle.

Una altra perspectiva de l'antic Dolmen

No fou penjada cap altra bruixa aquella nit, però un cop hagueren parlat totes el Diable entonà una diferent melodia i les bruixes començaren a ballar un altre cop, però una dansa diferent: en cercle al voltant del Dolmen s'agafaren per les mans a l'altura del cap i donaven saltets ara amb una cama ara amb l'altra. De tant en tant, alguna bruixa sortia del cercle, pujava al Dolmen i copulava salvatgement amb el Diable, que tot i així no cessava de tocar la gralla, mentre la resta de la comitiva dansava.

Aquest espectacle es perllongà fins que arribà la matinada, que fou quan el Diable desaparegué i les bruixes tornaren a pujar a les seves escombres per marxar tot seguit; la bruixa penjada havia desaparegut misteriosament.

El pescador, atemorit i commocionat pel que havia vist, no tornà al poble fins que el Sol es trobà ben alt en el cel, i es dirigí directament a casa de l'alcalde per referir-li tot el que havien fet les bruixes durant aquella nit, suposant que era el que feien cada dissabte. L'alcalde volia fer fora de la zona les bruixes i, després de rumiar durant una bona estona, resolgué que la millor manera de fer-ho era adoptant com a pròpia la dansa de les bruixes, les quals no gosarien a presentar-se davant el Diable i ballar una dansa que feia el poble, motiu pel qual haurien d'emigrar a un indret on no es conegués aquesta dansa. Decidit això, decidí també ensenyar-la als pobles veïns, per tal de que les bruixes la veiessin bé.

Així, durant aquella setmana es reuniren totes les tardes els habitants dels pobles de la comarca per tal d'assajar la dansa, alliçonats pel jove pescador, que era l'únic que la coneixia i que l'ensenyà als representants dels diversos poblats. I decidiren posar-la en pràctica dissabte al vespre, per tal que les bruixes la veiessin quan es dirigissin a l'Aquelarre.

Vegetació típica del parc del Montnegre i el Corredor

Tots els habitants de cada població es reuniren aquella tarda de dissabte a les seves respectives places, formant diverses rotllanes i, amb la melodia de diversos músics amb gralles i violins, començaren a dansar durant una bona estona, fins que es féu de nit. Les bruixes, que en aquell moment es dirigien a l'aquelarre en les seves escombres, veient que a tots els poblats feien gran festa amb les seves danses, llançaren un crit estrident i marxaren cadascuna en una direcció diferent, sense que cap d'elles es dirigís al Dolmen.

Havent escoltat els crits i havent vist marxar les bruixes, tots els habitants cridaren d'alegria, saltaren i feren una gran festa que durà tota la nit per tal de celebrar que s'havien desfet de les bruixes.

Però encara temien el seu retorn, de manera que per a assegurar-se de mantenir-les allunyades decidiren realitzar la dansa popular cada dissabte a la tarda. I no només als pobles al voltant del Dolmen, sinó que la veu corregué i aviat tots els pobles de Catalunya adoptaren la dansa per tal d'allunyar les bruixes.

Donat que el pescador que passà tota la nit contemplant el Dolmen i descobrí la dansa de les bruixes era procedent de la Cerdanya, la dansa rebé el nom de sardana, que esdevingué la nostra dansa popular i mantingué des d'ençà la nostra pàtria lliure de bruixes.

Llegenda del Castell de Montclús

Torre del castell de Montclús

Avui dia, del castell de Montclús, també anomenat castell dels Moros, encara es pot contemplar una torre, les parets del castell, l'estructura i alguna part de les muralles. Aquestes ruïnes s'alcen a les faldes del Montseny, a l'altura de Sant Esteve de Palautordera i a la riba esquerra del riu Tordera, rodejades per les restes d'un poblat ibèric i un bosc d'eucaliptus. El camí des del poble fins al castell és curt, però s'ha de travessar el riu a peu donat que no hi ha cap pont i, depenent de l'època de l'any en que es vulgui visitar el castell, caldrà mullar-se més els peus.

A començaments del segle XVIII, la zona en la qual s'alça el castell era pròspera, doncs les collites eren bones, els pagesos vivien tranquils amb la satisfacció de la feina ben feta i el senyor del castell era ben rebut allà on anés, tant entre els seus súbdits com entre altres nobles, degut al seu bon fer com a administrador de les seves terres i a la seva fama de senyor just i generós.

Restes de les muralles del castell

Però vingueren temps de guerra al país que malmeteren la població i els camps de conreu, els quals anys no haguessin estat tan assoladors de no ser perquè se sumaren a temps de sequera, que continuaren fins i tot després que la guerra hagués acabat, de manera que, mancant les collites, la població empobrí tant que arribà un punt en el qual no tenien què menjar.

El senyor del castell, des del primer dia que un pagès es presentà al castell demanant-li ajut per a poder alimentar la seva família, ajudà en tot el que li fou possible els seus fidels súbdits, gastant els seus propis diners en comprar menjar fora del país per a donar-lo als seus pagesos, els quals preferiren quedar-se passant gana a les seves estimades terres sota el govern d'un home just abans que emigrar a terres més riques. També a partir d'aquell dia, el senyor baixava tant pel matí com per la tarda a l'església del poble, per pregar a Déu que l'ajudés tant a ell com als seus súbdits, demanant-li que plogués i que les collites fossin bones.

Les seves plegaries, emperò, no semblaren ser escoltades ja que la pluja no arribà en un període de quatre anys, durant els quals ell no cessà de comprar menjar per tal d'alimentar la seva població, empobrint-se així gradualment i prometent als seus deutors que els pagaria tan aviat com fos possible, sol·licitant-los crèdit.

Finalment, es presentaren al castell uns emissaris del comte de Barcelona, al qual el senyor rendia comptes, per a informar-lo que, en el termini d'una setmana devia saldar els deutes o seria espoliat del castell i les seves terres passarien a formar part directament de la hisenda del comte.

El senyor remogué cel, mar i terra durant aquella última setmana però era impossible aconseguir en tan sols set dies el que no havia aconseguit en anys de mode que, desesperat, falt de tot tipus d'esperança i, sobretot, amb el pesar de no haver complert amb el seu deure de senyor de governar els seus súbdits i assegurar-los una vida tranquil·la, s'assegué a la seva alcova la nit abans del compliment del termini, esperant als enviats pel comte de Barcelona, que el farien fora de la que des de sempre havia estat casa seva, de les seves terres.

Bosc d'eucaliptus prop del castell

I, si estava aïrat amb sí mateix per haver fracassat, molt més ho estava amb Déu, al qual havia fet diverses promeses i pregat dia rere dia per la vinguda de millors temps, sempre amb fe i devoció, però no l'havia escoltat, ans havia permès el sofriment i la mort dels seus súbdits i la destrucció de les seves terres. Començà de sobte a cridar blasfemant en contra d'ell, pres de la rabia, trencant contra les parets el poc mobiliari que encara restava al castell i, quan ja no tingué res més a mà, caigué de genolls a terra i prometé que vendria la seva ànima al Diable si aquest l'ajudava a pagar els seus deutes i feia venir el bon temps als seus dominis.

Pocs moments després de pronunciar aquestes paraules, s'estremí donat que trucaren a la porta i, donat que ja no tenien diners per a servents, la mateixa senyora obrí la porta i feu passar el convidat a l'alcova, que vestia una capa que li ocultava el rostre.

Quan es desfeu de la seva capa, el senyor reconegué al Diable, que havia escoltat les seves últimes paraules i que, amb una veu profunda que estremia a tothom qui l'escoltés, li digué que acceptava la seva oferta de bescanviar la seva ànima per la vinguda de bons temps per les collites. El senyor estigué d'acord amb l'oferta, però li demanà set anys més de vida amb suficients diners, per tal de poder reorganitzar les seves possessions per quan ell ja no hi fos. El Diable no tenia cap pressa, de manera que acceptà, i, un cop hagueren sellegat el pacte havent intercanviant sang de les seves venes, es tornà a posar la capa i sortí del castell, recordant al senyor que tornaria a buscar la seva ànima set anys després.

Torre del castell, amb el Montseny nevat al fons

Ningú pot dir que el Diable no compleixi la seva paraula, de manera que el dia següent el senyor pogué pagar als enviats pel comte de Barcelona amb diners que misteriosament havien aparegut a les seves arques, abans buides, i pagà també a tots els creditors, podent viure en pau a partir d'ençà, donat que també el clima havia canviat a millor, passant a ser el perfecte per a poder conrear i, per tant, podent cobrar els tributs que els seus súbdits pagaven alegrement per haver passat d'un estat paupèrrim, on no tenien ni tan sols menjar, a un estat d'abundor.

Foren uns set anys pròspers, tranquils, feliços, però passaren massa ràpids pel senyor del castell que visqué sense preocupar-se per la vinguda del Diable fins al mateix dia que complia el plaç. Aquella mateixa nit, després de sopar, s'assegué al seu despatx a escriure el seu testament, a fer el repartiment de terres.

Capficat en la redacció estava quan trucà a la porta el temut visitant i, com l'altre cop, la senyora li obrí la porta, però li digué que no volia que embrutés la llar amb la seva maligna presència i li pregà que esperés fora mentre el seu marit acabava de redactar el testament, cosa a la qual el Diable accedí.

La dona entrà dins un altre cop i prengué una creu d'argent que havia posat al foc aquella mateixa nit i, tornant fora, li llançà a sobre al Diable, que sortí corrent.

Molt contenta i orgullosa de la seva acció, la senyora anà presta a explicar-li al seu marit que havia fet fugir al Diable, però quan el senyor escoltà el que ella havia fet li fugí tot color del rostre i una suor freda li baixà del front; després, reaccionant, començà a renyar la seva dona, explicant-li que el Diable no només existia com a ésser tangible, ans també podia manifestar-se en qualsevol mal present al món i que, al haver estat enganyat havent complert ell la seva part del tracte, els assolaria de les pitjors maneres possibles.

Succeí tal i com el senyor esperava, i pocs dies després dels esdeveniments una epidèmia s'endugué la vida de molts dels seus súbdits; i a més a més els temps tornaren a canviar a pitjor, a l'extrem invers que la vegada anterior, amb pluges que feren malbé les collites, de manera que aquells que no moriren per les epidèmies ho feren a causa de la fam.

Paret del castell amb una part de la torre

El senyor veié nens morir enmig del fang, veié com homes fets i drets amb llàgrimes als ulls mataven els seus familiars estimats per tal que no patissin a causa de la malaltia, després de veure tot això i coses pitjors, desesperat, pregà a Déu que l'absolgués del seu pecat, i pregà al Diable per tornar a fer un tracte amb ell per tal que se l'endugué a ell i deixés els seus súbdits en pau, tal i com hauria d'haver succeït si la seva dona no hagués tractat de fer la seva, però no semblà que cap dels dos escoltés les seves pregàries i les coses continuaren igual.

Enmig d'aquest infern terrenal, arribà a oïdes dels camperols els fets esdevinguts al castell la nit que el Diable anà a buscar al senyor i, entre ells, culparen a aquest de la seva desgràcia, però no satisfets amb la coneixença dels fets, buscant venjança prengueren les seves armes i s'encaminaren al castell aquella mateixa nit per tal d'assassinar al senyor.

Aquest veié venir les torxes i escoltà els crits furiosos que clamaven contra ell, i, amb llàgrimes als ulls, ordenà obrir les portes del castell i s'anà al seu despatx amb la seva dona, esperant el pitjor final possible per a ell: ser odiat i assassinat pels seus súbdits, per salvar els quals havia fet un tracte venent la seva ànima al Diable, cosa que semblaven haver oblidat en aquell moment.

La plebs furiosa irrompé en el seu despatx i, sense cap pietat, decapitaren el senyor i la seva dona i, un cop fet això, saquejaren i destruïren el castell per després emigrar a un altre indret del país, donat que pensaven que aquelles terres estaven maleïdes.

Des d'ençà es troba el castell en estat ruïnós i les terres que l'envolten mancades de vida humana, degut a la maledicció que caigué sobre la zona al trencar el senyor el pacte amb el Diable. Així doncs, encara que sigui amb el Diable i ens costi l'ànima, és millor mantenir la paraula donada enlloc de no fer-ho, doncs els mals posteriors poden ser molt pitjors, no només per un mateix, sinó també per als éssers estimats que ens envolten.