Llegenda de Figaró-Montmany i Puiggraciós

Castell de Montmany

El municipi Figaró-Montmany compta amb tres llocs importants: el poble de Figaró, que és travessat pel riu Congost i es troba a la vall que formen la part occidental del Montseny y els Cingles de Bertí; el castell de Montmany, situat de forma paral·lela als Cingles de Bertí i que data del segle XII, encara que es creu que tingué un origen romà; i el Santuari de Puiggraciós, situat en un turó. A aquest turó hi hagué antigament un poblat ibèric i encara avui hi podem trobar algunes restes, i el santuari, que s'alça uns cent metres sota el cim del turó, fou construït al segle XVIII, al lloc on suposadament es trobà una imatge de la Mare de Déu. El castell, de planta rectangular i molt malmès, es troba sobre un turonet, i formà part de la defensa de la vall del Congost, igual que d'altres castells, com el de Tagamanent, Pedralba o Rosanes. És possible arribar amb cotxe tant al Santuari de Puiggraciós com al castell de Montmany, tot i que existeix també la opció de fer excursions a peu, com per exemple sortir del Figaró, pujar per camins fins al castell i arribar finalment al Santuari de Puiggraciós, per acabar o bé als pobles de La Garriga o L'Ametlla o per tornar al Figaró.

Vivia a Can Romaní, a Montmany, un home anomenat Aleix, molt vell, tant, que els més ancians del poble ja el recordaven vell quan eren petits, però alhora era també molt fort, i aquesta conjunció era cosa de meravella i tothom al poble pensava que era un bruixot i que havia fet un pacte amb el dimoni.

L'Aleix feia cas omís de les parleries de la gent, i sabia que mai li podrien fer mal, doncs sempre anava acompanyat per uns gossos grans que començaven a bordar tot just algú se li apropava i tothom li tenia por i els nois fugien espantats quan el veien venir.

Vista del Figaró, amb el riu Congost

L'Aleix tenia reserves de menjar al soterrani de casa seva i menjava sempre sense privar-se de res, com un marquès, encara en temps en els quals la gent havia de menjar pa florit i beure vi agre perquè era l'única cosa que hi havia. Més d'un cop havien pensat els habitants del poble en assassinar-lo o en robar-li la collita, per així poder alimentar els seus, però la por que inspirava l'Aleix els dissuadia de posar en pràctica els seus pensaments.

Un dia, de cop i volta, l'Aleix desaparegué, i la veu corregué pel poble fins a tal punt que no es parlava d'una altra cosa, de tal manera que, prenent les precaucions necessàries, la gent del poble anà a Can Romaní per descobrir què li havia succeït a l'Aleix, però quan arribaren descobriren que la masia estava buida completament i no en restava res, ja fóren animals o mobles, i semblà que tot s'havia evaporat.

D'ençà d'aquell dia la gent no tornà a saber res de l'Aleix en molts mesos, fins que un dia un pastor de Can Sunyer assegurà que l'havia vist entre les alzines més altes d'un bosc, però ningú el cregué després de saber que tot allò existent a la masia propietat del bruixot s'havia esfumat.

Però uns pocs dies després un porquer també digué que l'havia vist pel serrat de Puiggraciós; alguns dies més tard un altre pagès també el veié, i així successivament fins al punt que tothom havia vist l'Aleix, i alguns fins i tot coincidien en haver-lo vist a dos llocs diferents a la mateixa hora. Tot i així, ningú no sabia on podia viure, doncs la seva masia continuava buida.

A alguns veïns se'ls ocorregué que potser vivia a l'església, que ja feia un temps que estava abandonada, de manera que, armats amb garrots per si calia fer front l'Aleix, anaren a comprovar-ho. Però pel camí el veieren dirigint-se al Puiggraciós, i entre tots decidiren finalment fer el que no havien gosat fer anteriorment. Pensaren que primer colpejarien els gossos i els farien fugir, per després enfrontar-se amb l'Aleix.

Vista d'un edifici del Santuari de Puiggraciós

No obstant això, mentre debatien l'Aleix els havia vist i s'havia apropat a ells. Els veïns gairebé no cregueren el que veien: l'Aleix anava sol, amb unes barbes llargues, molt malament vestit i, sobretot, molt brut. L'Aleix parlà i els demanà per caritat una mica de diners per poder comprar menjar, ja que feia dies que no tastava res. Els veïns, penedits de les seves vils intencions cap a aquell pobre home, li donaren el que portaven i s'apiadaren d'ell quan s'acomiadaren.

L'Aleix, mentre s'allunyava, somreia, doncs havia obtingut el que volia: fer creure a la gent del poble que era molt pobre, de manera que mai més ningú gosaria demanar-li diners, i no parlarien malament d'ell ni planejarien assassinar-lo.

Llegenda de Granollers - Guerra de Remences

La Porxada, l'edifici més emblemàtic de Granollers

Granollers és la capital del Vallès Oriental i la ciutat més poblada d'aquesta comarca, molt coneguda al llarg de la història pel seu famós mercat. Tot i haver-se trobat vestigis de fa més de quatre-mil anys i de l'època romana, el topònim Granularios Subteriore apareix per primer cop l'any 944, i la primera referència al seu mercat data de gairebé un segle després, l'any 1040. Avui dia el mercat de Granollers continua celebrant-se els dijous, com a l'Edat Mitjana, i, seguint les pautes establertes llavors, les parades es col·loquen al centre antic de la ciutat, a les seves places, essent la de la Porxada la més gran i important, on es troba, a més de l'ajuntament, aquest edifici construït al segle XVI que servia per a emmagatzemar el blat i que és el més representatiu de Granollers. Tot el centre de Granollers es zona de vianants i, passejant podem trobar restes de muralles, l'església o un mosaic romà dins d'un local, a més de una enorme quantitat de botigues.

Al segle XV esclatà a Catalunya una revolta camperola, anomenada Guerra de Remences, en la qual els camperols lluitaren per tal d'abolir els mals usos, que eren drets abusius que tenien els senyors feudals sobre els seus vassalls.

Part de les muralles de Granollers

Els camperols, per tal de lluitar contra la Generalitat, s'aliaren amb la reialesa que estava en contra d'aquesta institució i veia una ocasió de derrotar-la. La guerra acabà el 28 d'octubre de l'any 1472 amb victòria del bàndol reial, i els remences, per tant, esperaven que els mals usos quedarien abolits, però no fou així, ans el rei Joan II es mostrà propici a les pressions dels senyors i creà el vescomtat d'Hostoles, que era una zona conflictiva, i l'entregà a Francesc de Verntallat, que havia estat el cabdill dels remences, pensant així que la zona es pacificaria. No obstant, Francesc de Verntallat continuà defensant els interessos dels remences i aquests continuaven sense pagar els censos i els mals usos.

L'any 1479 el rei Joan II mor i el succeeix al tron de la Corona d'Aragó Ferran II, que l'any 1481 declarà inconstitucional la suspensió dels mals usos. Els pagesos se sentiren traïts per aquesta decisió del rei, i Pere Joan Sala, desmarcant-se de Francesc de Verntallat, s'alçà com a líder dels remences més revolucionaris i inicià una serie d'atacs violents, donant així inici a la Segona Guerra de Remences el setembre de 1484.

Al gener del següent any quatre-cents pagesos s'uniren a Sala, i juntament s'apoderaren de la host del veguer de Barcelona a Montornès, per passar després a la conquesta de la ciutat de Granollers.

La ciutat estava ben defensada, amb unes muralles sòlides acabades de construir i amb guàrdies a cadascuna de les portes que permetien l'accés a la ciutat. A més a més, després d'obtenir coneixement dels últims atacs perpetrats pels remences, les autoritats havien enviat més guàrdies a l'interior de la ciutat. D'aquesta manera, els revolucionaris hagueren de planificar l'atac a la vil·la.

Per tal d'evitar sospites per part dels defensors de la ciutat i que aquests reforcessin les defenses de la ciutat, els remences, sota ordres de Sala, s'amagaren als camps esperant a dijous, dia de mercat a Granollers.

Església de Sant Esteve a Granollers

Quan fou dijous, uns quants remences vestits com camperols que acudien a la ciutat a vendre els seus productes, s'aproparen a les portes i, un cop foren dins, assassinaren els guàrdies i mantingueren les portes obertes per tal que poguessin entrar la resta dels seus companys, que havien aparegut de cop.

Així doncs, dins de les muralles de Granollers, amb tot de pagesos corrent atemorits, es disputà una batalla entre els guàrdies i els remences, però aquests eren més superiors i mataren tots els guàrdies, cremaren la part de ponent de les muralles i la batalla acabà en desfeta.

Després de conquerir Granollers, els remences marxaren per tot el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme i, després de saquejar la ciutat de Mataró, retrocediren cap al Vallès, a Llerona, on foren vençuts el 24 de març de 1485 per un exèrcit enviat per les autoritats davant l'amenaça a Barcelona per part dels remences.

Pere Joan Sala fou executat a Barcelona quatre dies després de la seva derrota, el 28 de març de 1485, i la Segona Guerra de Remences acabà el 21 d'abril de 1486, quan el rei Ferran II, després de moltes negociacions amb els remences, dictà la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia que els camperols podien revocar els mals usos amb el pagament de seixanta sous per mas, i abolia a més altres drets que els senyors tenien sobre els seus vassalls.

Llegenda de la Vall de Núria

El santuari de la Vall de Núria

La Vall de Núria és un indret que es troba als Pirineus, a 1964 metres per sobre del nivell del mar, i és envoltada per cims de gairebé 3000 metres d'alçada. A la Vall hi podem trobar el santuari de la Mare de Déu de Núria juntament amb un hotel, en un entorn tranquil, doncs es troba a l'alta muntanya i no hi ha cap automòbil, ja que només es pot accedir o bé a peu o bé amb el tren cremallera; i, a més a més, l'entorn és respectuós amb el medi ambient, donat que l'energia elèctrica emprada és generada en una central hidroelèctrica, les aigües es depuren, es seleccionen els residus... Es realitzen diverses activitats d'oci a la Vall de Núria: a l'hivern, esquí, sobretot, doncs la Vall compta amb més de quatre quilòmetres de pistes esquiables; i a l'estiu tir amb arc, passeigs a cavall o en barca al llac artificial... També és possible fer excursions als diversos cims que envolten la vall, tot i que és recomanable fer-les amb bon temps. Així doncs, la Vall de Núria és un indret esplèndid per gaudir d'un dia o dies d'esplai, ja sigui en família o amb amics.

Sant Gil nasqué a Atenes l'any 640, en el si d'una família amb mitjans econòmics, però quan comptava vint anys els seus pares moriren i ell donà tots els béns heretats als pobres i marxà a la Provença, on fundà un monestir. Per tal de viure en la pau i la tranquil·litat d'una vida eremítica, amb una creu com tota possessió, partí de Provença i, caminant, arribà a Núria, on s'instal·là cap a inicis del segle VIII.

Sant Gil vivia en una cova, lliurat a la oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre les quals es trobava la Mare de Déu de Núria; a més, compartia els seus àpats, que consistien en gra cuinat en una olla, amb els pastors de la zona, als quals avisava de l'hora de dinar fent sonar una campana.

La Mare de Déu de Núria

Però la seva estança a la Vall només es perllongà durant quatre anys, doncs els arrians començaren a empaitar Sant Gil i aquest hagué de fugir, retornant a la Provença. Abans de marxar, emperò, per tal que els seus perseguidors no trobessin i destruïssin les relíquies que tant treball li havia costat fabricar, les va amagar.

Encara que no els cercaren explícitament, els tresors continuaren amagats tant per als musulmans, que conqueriren poc després de la marxa de Sant Gil la península Ibèrica, com per als francs, que reconquistaren els comtats de Girona i Barcelona al segle IX.

L'any 1072, Amadeu, oriünd de Damasc, tingué un somni en el qual un àngel se li aparegué i li demanà que anés a Núria i edifiqués una capella en honor a la Verge; també li digué que en aquest indret hi trobaria les relíquies amagades per Sant Gil tres segles enrere, senyalades amb una roca blanca.

Així doncs, Amadeu emprengué el llarg viatge cap a Núria i, un cop hi arribà, començà a viure a la mateixa cova on ho havia fet Sant Gil. Amb l'ajuda dels pastors construí una petita ermita dedicada a la Mare de Déu i un aixopluc per a ells, però tot i cercar-les febrilment, no aconseguí trobar les relíquies del sant.

Amadeu hagué de marxar de l'indret, no sense arengar prèviament als pastors que continuessin cercant les relíquies, de manera que els pastors continuaven acudint a l'ermita; a més a més eren molt devots i l'aixopluc els oferia molt bona protecció davant les inclemències del clima.

La Vall de Núria vista des d'una muntanya circundant

Succeí llavors un dia, set anys després de l'arribada d'Amadeu, mentre els pastors reposaven a la Vall, que un brau fogós de pèl vermell començà a remugar i a colpejar amb la seva peülla una paret de roca. Els pastors interpretaren aquell fet com un senyal i no dubtaren ni un moment en agafar les seves eines i començar a foradar allà on el brau colpejava.

Després d'hores picant la roca, els pastors descobriren una cova de la qual sorgia un resplendor. Una mica esporuguits entraren i dins veieren que la llum la desprenia la talla de la Mare de Déu de Núria, al costat de la qual trobaren l'olla, la creu i la campana de Sant Gil.

Donant gràcies a Déu amb llàgrimes als ulls per la troballa, que tant d'esforç i paciència els havia costat, els pastors agafaren les relíquies i les portaren a l'ermita, on foren objecte de veneració, cosa que s'ha vingut fent des d'ençà.

Llegenda del castell de Sant Martí del Brull

L'església de Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és un petit poble que es troba a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps, amb una antiga església d'estil romànic i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda. La primera menció de la parròquia del municipi data del segle XI, i des d'ençà ha patit diverses modificacions. És possible arribar-hi en cotxe per la carretera que va de Seva a Sant Celoni, i és un lloc ideal per passar-hi el dia, ja que és possible practicar esport a les pistes que hi ha al poble, fer petites excursions admirant el Montseny des del nord o, simplement, per jeure a reposar.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions.

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte.

Les úniques restes del castell del Brull

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat.

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió.

El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Vista de la part septentrional del Montseny des de prop del Brull

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa.

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.

Llegenda del Castell de Bell-lloc

Torre del castell de Bell-lloc

El cognom Bell-lloc, d'origen vallesà, fou molt important antany, i una bona mostra és la gran quantitat d'indrets arreu del nostre país que incorporen Bell-lloc al seu nom, ja siguin poblacions, carrers, fonts, ermites... Però el Bell-lloc d'on és originari aquest llinatge es troba al Vallès Oriental i avui dia és un terme annexionat a la Roca del Vallès, molt a tocar de Cardedeu. Igual que els municipis que l'envolten, és una zona que ha estat habitada des d'època prehistòrica. El seu castell data del segle XI i, tot i estar envoltat per d'altres castells, tingué una gran importància estratègica per tal de salvaguardar l'entrada d'invasors directament des del mar per la via secundària que anava des del Maresme fins al Pla de la Calma. El castell fou cremat durant la Guerra del Francès i no es tornà a reconstruir, i actualment només en resten una torre que fou convertida en capella i algunes restes de mur. Enfront de la torre hi ha una masia que conté l'altra capella del castell, i a la vora hi podem trobar unes taules per seure a menjar alguna cosa i un antic lledoner, del qual es diu que té tants anys com el castell, ja que a l'antiguitat quan s'iniciava un edifici, igual que avui dia es posa la primera pedra, es plantava un arbre.

Gueribtert Guitard, senyor de Bell-lloc, era un noble respectat i ben rebut per altres senyors, i era tal la seva importància que quan el comte de Barcelona s'absentava de la ciutat ell quedava a càrrec dels afers d'Estat.

Durant una d'aquestes absències del comte un enviat papal arribà a la ciutat per tal de comprar cavalls i, com era habitual, fou el senyor de Bell-lloc l'encarregat d'atendre'l amb les distincions corresponents a una persona de tal rellevància.

La masia, davant de la torre

Quan passaren a les negociacions Gueribert mostrà a l'enviat els millors cavalls que hi havia a la ciutat, els quals havien estat reservats especialment per a ell des del moment en que es conegué la seva vinguda a la ciutat. L'enviat del Papa, emperò, tot i conèixer la gran vàlua dels cavalls, n'oferí una quantitat molt baixa per ells, ja que volia guardar-se diners per a sí mateix; Gueribert considerà l'oferta com una ofensa contra l'honor de la ciutat, dels criadors de cavalls, del país i de sí mateix, i s'enfurismà, però per tal de mantenir les negociacions no ho deixà traslluir, ans tornà a demanar el mateix preu.

L'enviat, amb menyspreu, replicà que aquells cavalls no eren ni tan sols dignes d'ésser muntats per rodamons i que si volia pagar per ells era per caritat. Gueribert no tolerà aquesta injúria, de manera que, posseït per la ira, desembeinà el seu punyal i el clavà amb feresa al cor de l'enviat, donant-li mort.

Un cop s'adonà del que havia fet decidí fugir i amagar-se, doncs, encara que havia assassinat una persona vil, no deixava de ser un enviat papal, la qual cosa podia comportar importants represàlies, no només personals, sinó també polítiques.

Després d'abandonar la ciutat i vagar durant diversos dies, trobà un bon amagatall a la muntanya de Montjuïc, en una cova al davant del mar. S'hagué d'acostumar a viure en soledat, a alimentar-se dels peixos que podia pescar o dels petits animalons que era capaç de caçar, a passar fred durant la nit i a amagar-se si escoltava el so d'un altre ésser humà.

El vell lledoner, amb restes de muralla

El matí en el qual es complien set anys des de la mort de l'enviat despertà boirós, i Gueribert, que es trobava assegut mirant el mar, veié la silueta d'una barca apropant-se cap a la seva cova, amb dos homes amb aspecte de pelegrins a sobre. No es mogué, i els dos homes, en un complet silenci, desembarcaren, i llavors Gueribert pogué veure que un tenia estigmes a les palmes de les mans i l'altre una cicatriu tot al voltant del coll, i amb aquests dos signes reconegué Sant Pere i Sant Pau, respectivament, davant dels quals s'agenollà.

Els dos sants li parlaren amb veu antiga i profunda i amb paraules suaus, i li explicaren que tothom mereix el perdó pels seus actes, i per aquest motiu el Papa els havia enviat per tal de concedir-li el perdó per l'assassinat de l'enviat, però com a complement a la penitència que ja havia realitzat vivint durant set anys semblantment a un ermità del desert de Tebaida, devia construir dos monestirs, un a cada extrem de la ciutat de Barcelona.

Gueribert plorà davant la generositat dels dos sants i davant la idea de poder tornar a veure la seva família, a la que tant havia trobat a faltar. Tornà alegre a casa seva, on fou molt ben rebut per tothom, però abans de res, ordenà fundar els dos monestirs, que foren el de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Pau del Camp, en honor dels dos sants.

A més a més, per honorar per sempre els dos sants, manà construir sengles capelles al seu castell i afegí sis petxines a l'escut d'armes de la família, ja que fou per mar que arribaren els sants.

Llegenda del castell de la Roca

El castell de la Roca, vist des d'un carreró del poble

La zona on avui dia es troba el municipi de La Roca del Vallès ha estat habitada des de la prehistòria, doncs hi ha gran quantitat de restes lítiques d'aquest període. El seu castell es creu que s'alça sobre un pretorium romà, és a dir, sobre un castell o campament romà, i data del segle X. Al llarg de la història ha tingut una gran importància estratègica, ja que des del cim es dominaven totes les planes que envolten la població, permetent controlar el pas pel Mogent i pel Camí Ral. El castell quedà en estat ruïnós després de la guerra de remences i fou reconstruït poc temps després, emperò, a causa de la Guerra del Francès al segle XVIII tornà a quedar destruït i no fou ja fins al segle XX, pocs anys després d'acabar la Guerra Civil Espanyola, que fou adquirit i restaurat per un particular, motiu pel qual avui en dia el castell no és visitable i ens hem de conformar amb contemplar-lo des de la distància.

Els senyors de la Roca reberen el seu primer fill amb una gran expectació i alegria, doncs després de molts anys de matrimoni havien començat a pensar que no podrien deixar descendència que donés fe del seu pas per la vida, creient que el seu llinatge moriria amb ells. El nen nasqué sa i fort, amb el tret característic dels mascles de la família, consistent en un petit forat a l'orella esquerra.

Però no tot fou felicitat al castell, ja que al poc temps del naixement del nen el matrimoni de fàmuls que havia servit amb honradesa i fidelitat des de feia molts anys els senyors de la Roca expiraren, i donat que no havien deixat descendència els senyors hagueren de contractar un nou matrimoni que s'encarregués de les tasques que aquells desenvolupaven antany.

A partir del moment en que el jove matrimoni entrà al servei del castell començaren a succeir-se fets estranys i misteriosos tant a l'interior del recinte com als seus voltants: desapareixien bestiar i diners, s'escoltaven udols a les nits, morien servents i camperols... Els senyors no tenien cap sospita de qui podia estar provocant aquests fenòmens i ho atribuïren a ens paranormals.

Un matí el senyor del castell aparegué mort a la seva alcova, envoltat de sang i amb ferides que denotaven que havia estat assassinat feroçment, sense cap tipus de pietat per part dels agressors. Quan la senyora i els servents buscaren el jove matrimoni no el trobaren, i fou llavors quan comprengueren que tots els fets inexplicables que havien succeït havien estat provocat per ells, i que el senyor havia estat la seva darrera víctima, després d'assassinar la qual fugiren. Però això no fou tot, ja que quan la senyora cercà son fill per tal de tenir-lo al seu costat tampoc el trobà, i fou buscat alhora pertot sense cap èxit, doncs havia estat segrestat pels mateixos rufians que havien mort son pare.

Immediatament s'organitzaren batudes per tota la zona i les poblacions veïnes per tal de trobar els assassins i segrestadors, però després d'un mes de cerca infructuosa i desesperançadora, preguntant a totes les masies, a totes les posades i a tots els llocs possibles, la senyora decidí no malbaratar més els esforços dels seus serfs i ordenà aturar les cerques, resignant-se d'aquesta manera a la tristesa d'haver perdut en tan sols una nit els dos éssers que més estimava en el món.

Els anys se succeïren tranquils, amb collites abundoses que feien feliços els habitants de la comarca, i el temps calmà el dolor i la tristesa de la senyora, la qual poc a poc anà desprenent-se de la melangia i de la tristesa per tal de dirigir correctament els seus serfs, que confiaven en la seva vàlua.

Però un cert dia aparegué per la zona un banda de lladres, encomanada per un home al qual anomenaven Testafort, la qual banda sumí en la por tots els habitants, doncs eren homes freturats de tota ombra de pietat que assaltaven les masies al camp i les cases a les ciutats, violant, assassinant i prenent foc a totes les edificacions atacades. Aquest salvatgisme feu que la gent els identifiqués com a éssers sorgits de l'Infern, ja que no es podia concebre que poguessin ser éssers humans.

Degut a l'època de bonança en que es trobava la regió ningú havia previst cap atac, de manera que ni ciutats ni senyors comptaven amb guerrers que poguessin fer front a la banda i, per tant, tothom era víctima dels assaltants.

Emperò la senyora del castell de la Roca, just després de rebre per primer cop la notícia de l'existència de la banda, contractà alguns guerrers i extremà les vigilàncies del castell, tement un atac per part dels lladres.

I tal i com la senyora havia previst els lladres atacaren una nit el castell de la Roca, però no comptaven amb que els oferirien resistència, ans creien que la batalla els seria tan fàcil com a altres llocs. La lluita s'estengué tota la nit, amb morts per part d'ambdós bàndols, però finalment els guàrdies del castell s'imposaren i apressaren els lladres que encara romanien vius, entre els quals es trobava el capità Testafort.

El castell, vist des dels afores del poble

La senyora volgué conèixer els lladres que havien atemorit la comarca, en especial Testafort, de qui es deia havia estat l'impulsor de totes aquelles maldats; de manera que baixà a les masmorres i sol·licità al guàrdia veure Testafort. Un cop estigué dins de la cel·la i veié Testafort es sorprengué moltíssim en trobar un home jove valerós i ben plantat que, dempeus, li sostenia la mirada amb dignitat i sense pronunciar paraula. La senyora, airada per tot el mal que els bandits havien comès, alçà la mà per bufetejar-lo però just en el moment en que començava a baixar el braç s'adonà que Testafort tenia un forat a l'orella esquerra i deturà el seu moviment, sortint de la sala a l'instant, molt torbada per haver trobat son fill, el qual creia perdut per sempre més.

La senyora rebé gran quantitat d'elogis i felicitacions per part d'altres senyors per haver aturat els lladres, però ella gairebé no prestà atenció a aquestes endolcides paraules, tan meditabunda es trobava entre pensaments oposats. Per una banda s'alegrava moltíssim d'haver trobat son fill, de tenir aquesta nova oportunitat de viure amb ell; emperò, per l'altra banda el poble reclamava el cap de Testafort per les maldats comeses, les quals, en cas de conèixer-se la seva verdadera identitat, humiliarien el llinatge de la Roca. Finalment la senyora decidí dir-li la veritat a Testafort i acceptar-lo, doncs era preferible tenir un llinatge del qual avergonyir-se que no pas no tenir llinatge, a més de que el seu amor de mare l'impedia condemnar son fill.

La senyora baixà de nou, doncs, al calabós i Testafort, sorprès d'aquesta nova visita de la senyora, escoltà el que aquesta, amb llàgrimes als ulls, li comunicava, i en acabar i tenir coneixement de tota la veritat, abraçà a sa mare i li explicà que si havia comés totes aquelles maldats era perquè els seus segrestadors l'havien educat d'aquesta manera, que havia sofert molt de petit, doncs gairebé no li donaven de menjar i el pegaven sovint, i finalment li digué que deixaria la vida de bandit.

Pocs dies després la senyora reuní a la ciutat de Granollers a alguns nobles de la regió i a tothom qui s'hi volgués apropar per tal de comunicar el seu judici respecte als lladres. Un cop hi hagué força gent, la senyora parlà semblantment:

- Germans, germanes, a qui avui he reunit en aquesta ciutat de Granollers, ja visqueu al camp o a la ciutat, ja sigueu camperols o nobles, vull dir-vos que tots hem patit molt en aquesta vida que és una vall de llàgrimes, tots tenim raons per estar tristos o melangiosos, però acceptem les nostres desgràcies resignats, ja que són els designis inescrutables del Senyor els quals ens fan sofrir, però també són aquestos mateixos desitjos divins els que ens donen alegries.

>> Com molts de vosaltres sabeu, jo fui beneïda amb el major bé que la vida pot donar a una dona, un fill meravellós, que nasqué sa i fort i que brindà tant a mon marit com a mi l'oportunitat de deixar una impremta del nostre pas per la vida, de permetre al nostre llinatge perviure. Una nit aquest bé em fou arrabassat per gràcia divina, i alhora mon marit morí, l'altra persona a qui més estimava en aquest món, però ho acceptí resignada, ja que era la voluntat del Senyor la qual m'havia donat aquest fill i era aquesta mateixa voluntat la que em prenia coses que realment no em pertanyien i que, per tant, havia de ser conscient que podia perdre en qualsevol moment.

>> Tot això no són més que afers de la vida competents a l'existència de l'ésser humà, però en els darrers temps hem patit atacs que no semblaven pas comesos per persones, ans semblaven estar perpetrats per éssers sorgits del racó més recòndit de l'Infern, tal era la seva crueltat i fretura de sentiments, i es començava a creure que no érem ja víctimes dels designis de Déu, sinó del mateix Diable.

>> Un dia aquesta banda de lladres atacà el meu castell, a la Roca, i amb l'ajut del Senyor els poguérem derrotar i empresonar els supervivents. Els visití a la presó i us puc ben assegurar que són persones com qualsevol de nosaltres, que mengen, dormen i ploren; ells es troben també sota els designis divins.

>> El seu capità, Testafort, és un jove ben plantat, que té orígens nobles i que, si ha comès tots aquests crims, ha estat perquè ha patit moltíssim de nen, tant que és cosa difícil d'imaginar, i per aquest motiu he decidit perdonar-lo.

En aquest moment tota la gent s'indignà i començà a cridar, demanant la mort del capità dels bandits i de la resta d'ells. Uns quants guàrdies de la ciutat que vetllaven per la seguretat de l'indret calmaren la multitud i llavors la senyora pogué continuar les seves paraules:

- Abans us he explicat que segrestaren mon fill. Doncs bé, he d'explicar que aquest nasqué amb el tret característic dels mascles de la família, que és un forat a l'orella esquerra. Testafort té aquest forat i, certament, qui podria condemnar a la mort son propi fill? 

Després d'escoltar aquesta revelació la gentada s'apiadà d'ella, comprengué la trista història de Testafort i començà a alabar-los tant a ella com al seu fill. La senyora plorà davant d'aquesta mostra de gratitud del poble i en aquest moment sorgí son fill per a abraçar-la. Aquest encetà unes paraules semblants quan es feu el silenci:

- Conciutadans, no tinc cap dret a dir-vos res, doncs el que la meva banda i jo hem fet és innombrable, i no puc esperar el vostre perdó. Però com a nou senyor de la Roca jo sí puc perdonar, i perdono els meus companys de la banda ja que, encara que hagi estat per cometre el mal, han estat els meus amics, hem conviscut i hem estat fidels els uns als altres. Encara en el mal, l'amistat és una qualitat lloable i ningú no pot menysprear-la per molt que hagi estat enfocada al mal.

Els presents lloaren molt aquest noble gest de Testafort i reconegueren en ell una persona virtuosa, motiu pel qual fou perdonat per la majoria de la gent i acceptat com a nou senyor de la Roca, continuant així el llinatge de la família, tal i com sos pares desitjaven.

Llegendes catalanes a l'Estiu a fons, de Ràdio Sant Cugat

Divendres 12 d'agost recomanaren el bloc de llegendes catalanes al programa Estiu a fons, de Ràdio Sant Cugat.

Moltes gràcies a Jon Sindreu i Núria Juanico per la seva recomanació!

A continuació deixo l'audio on l'esmenten: