 |
| Torre del castell de Montclús |
Avui dia, del castell de Montclús, també anomenat castell dels Moros, encara es pot contemplar una torre, les parets del castell, l'estructura i alguna part de les muralles. Aquestes ruïnes s'alcen a les faldes del Montseny, a l'altura de Sant Esteve de Palautordera i a la riba esquerra del riu Tordera, rodejades per les restes d'un poblat ibèric i un bosc d'eucaliptus. El camí des del poble fins al castell és curt, però s'ha de travessar el riu a peu donat que no hi ha cap pont i, depenent de l'època de l'any en que es vulgui visitar el castell, caldrà mullar-se més els peus.
A començaments del segle XVIII, la zona en la qual s'alça el castell era pròspera, doncs les collites eren bones, els pagesos vivien tranquils amb la satisfacció de la feina ben feta i el senyor del castell era ben rebut allà on anés, tant entre els seus súbdits com entre altres nobles, degut al seu bon fer com a administrador de les seves terres i a la seva fama de senyor just i generós.
 |
| Restes de les muralles del castell |
Però vingueren temps de guerra al país que malmeteren la població i els camps de conreu, els quals anys no haguessin estat tan assoladors de no ser perquè se sumaren a temps de sequera, que continuaren fins i tot després que la guerra hagués acabat, de manera que, mancant les collites, la població empobrí tant que arribà un punt en el qual no tenien què menjar.
El senyor del castell, des del primer dia que un pagès es presentà al castell demanant-li ajut per a poder alimentar la seva família, ajudà en tot el que li fou possible els seus fidels súbdits, gastant els seus propis diners en comprar menjar fora del país per a donar-lo als seus pagesos, els quals preferiren quedar-se passant gana a les seves estimades terres sota el govern d'un home just abans que emigrar a terres més riques. També a partir d'aquell dia, el senyor baixava tant pel matí com per la tarda a l'església del poble, per pregar a Déu que l'ajudés tant a ell com als seus súbdits, demanant-li que plogués i que les collites fossin bones.
Les seves plegaries, emperò, no semblaren ser escoltades ja que la pluja no arribà en un període de quatre anys, durant els quals ell no cessà de comprar menjar per tal d'alimentar la seva població, empobrint-se així gradualment i prometent als seus deutors que els pagaria tan aviat com fos possible, sol·licitant-los crèdit.
Finalment, es presentaren al castell uns emissaris del comte de Barcelona, al qual el senyor rendia comptes, per a informar-lo que, en el termini d'una setmana devia saldar els deutes o seria espoliat del castell i les seves terres passarien a formar part directament de la hisenda del comte.
El senyor remogué cel, mar i terra durant aquella última setmana però era impossible aconseguir en tan sols set dies el que no havia aconseguit en anys de mode que, desesperat, falt de tot tipus d'esperança i, sobretot, amb el pesar de no haver complert amb el seu deure de senyor de governar els seus súbdits i assegurar-los una vida tranquil·la, s'assegué a la seva alcova la nit abans del compliment del termini, esperant als enviats pel comte de Barcelona, que el farien fora de la que des de sempre havia estat casa seva, de les seves terres.
 |
| Bosc d'eucaliptus prop del castell |
I, si estava aïrat amb sí mateix per haver fracassat, molt més ho estava amb Déu, al qual havia fet diverses promeses i pregat dia rere dia per la vinguda de millors temps, sempre amb fe i devoció, però no l'havia escoltat, ans havia permès el sofriment i la mort dels seus súbdits i la destrucció de les seves terres. Començà de sobte a cridar blasfemant en contra d'ell, pres de la rabia, trencant contra les parets el poc mobiliari que encara restava al castell i, quan ja no tingué res més a mà, caigué de genolls a terra i prometé que vendria la seva ànima al Diable si aquest l'ajudava a pagar els seus deutes i feia venir el bon temps als seus dominis.
Pocs moments després de pronunciar aquestes paraules, s'estremí donat que trucaren a la porta i, donat que ja no tenien diners per a servents, la mateixa senyora obrí la porta i feu passar el convidat a l'alcova, que vestia una capa que li ocultava el rostre.
Quan es desfeu de la seva capa, el senyor reconegué al Diable, que havia escoltat les seves últimes paraules i que, amb una veu profunda que estremia a tothom qui l'escoltés, li digué que acceptava la seva oferta de bescanviar la seva ànima per la vinguda de bons temps per les collites. El senyor estigué d'acord amb l'oferta, però li demanà set anys més de vida amb suficients diners, per tal de poder reorganitzar les seves possessions per quan ell ja no hi fos. El Diable no tenia cap pressa, de manera que acceptà, i, un cop hagueren sellegat el pacte havent intercanviant sang de les seves venes, es tornà a posar la capa i sortí del castell, recordant al senyor que tornaria a buscar la seva ànima set anys després.
 |
| Torre del castell, amb el Montseny nevat al fons |
Ningú pot dir que el Diable no compleixi la seva paraula, de manera que el dia següent el senyor pogué pagar als enviats pel comte de Barcelona amb diners que misteriosament havien aparegut a les seves arques, abans buides, i pagà també a tots els creditors, podent viure en pau a partir d'ençà, donat que també el clima havia canviat a millor, passant a ser el perfecte per a poder conrear i, per tant, podent cobrar els tributs que els seus súbdits pagaven alegrement per haver passat d'un estat paupèrrim, on no tenien ni tan sols menjar, a un estat d'abundor.
Foren uns set anys pròspers, tranquils, feliços, però passaren massa ràpids pel senyor del castell que visqué sense preocupar-se per la vinguda del Diable fins al mateix dia que complia el plaç. Aquella mateixa nit, després de sopar, s'assegué al seu despatx a escriure el seu testament, a fer el repartiment de terres.
Capficat en la redacció estava quan trucà a la porta el temut visitant i, com l'altre cop, la senyora li obrí la porta, però li digué que no volia que embrutés la llar amb la seva maligna presència i li pregà que esperés fora mentre el seu marit acabava de redactar el testament, cosa a la qual el Diable accedí.
La dona entrà dins un altre cop i prengué una creu d'argent que havia posat al foc aquella mateixa nit i, tornant fora, li llançà a sobre al Diable, que sortí corrent.
Molt contenta i orgullosa de la seva acció, la senyora anà presta a explicar-li al seu marit que havia fet fugir al Diable, però quan el senyor escoltà el que ella havia fet li fugí tot color del rostre i una suor freda li baixà del front; després, reaccionant, començà a renyar la seva dona, explicant-li que el Diable no només existia com a ésser tangible, ans també podia manifestar-se en qualsevol mal present al món i que, al haver estat enganyat havent complert ell la seva part del tracte, els assolaria de les pitjors maneres possibles.
Succeí tal i com el senyor esperava, i pocs dies després dels esdeveniments una epidèmia s'endugué la vida de molts dels seus súbdits; i a més a més els temps tornaren a canviar a pitjor, a l'extrem invers que la vegada anterior, amb pluges que feren malbé les collites, de manera que aquells que no moriren per les epidèmies ho feren a causa de la fam.
 |
| Paret del castell amb una part de la torre |
El senyor veié nens morir enmig del fang, veié com homes fets i drets amb llàgrimes als ulls mataven els seus familiars estimats per tal que no patissin a causa de la malaltia, després de veure tot això i coses pitjors, desesperat, pregà a Déu que l'absolgués del seu pecat, i pregà al Diable per tornar a fer un tracte amb ell per tal que se l'endugué a ell i deixés els seus súbdits en pau, tal i com hauria d'haver succeït si la seva dona no hagués tractat de fer la seva, però no semblà que cap dels dos escoltés les seves pregàries i les coses continuaren igual.
Enmig d'aquest infern terrenal, arribà a oïdes dels camperols els fets esdevinguts al castell la nit que el Diable anà a buscar al senyor i, entre ells, culparen a aquest de la seva desgràcia, però no satisfets amb la coneixença dels fets, buscant venjança prengueren les seves armes i s'encaminaren al castell aquella mateixa nit per tal d'assassinar al senyor.
Aquest veié venir les torxes i escoltà els crits furiosos que clamaven contra ell, i, amb llàgrimes als ulls, ordenà obrir les portes del castell i s'anà al seu despatx amb la seva dona, esperant el pitjor final possible per a ell: ser odiat i assassinat pels seus súbdits, per salvar els quals havia fet un tracte venent la seva ànima al Diable, cosa que semblaven haver oblidat en aquell moment.
La plebs furiosa irrompé en el seu despatx i, sense cap pietat, decapitaren el senyor i la seva dona i, un cop fet això, saquejaren i destruïren el castell per després emigrar a un altre indret del país, donat que pensaven que aquelles terres estaven maleïdes.
Des d'ençà es troba el castell en estat ruïnós i les terres que l'envolten mancades de vida humana, degut a la maledicció que caigué sobre la zona al trencar el senyor el pacte amb el Diable. Així doncs, encara que sigui amb el Diable i ens costi l'ànima, és millor mantenir la paraula donada enlloc de no fer-ho, doncs els mals posteriors poden ser molt pitjors, no només per un mateix, sinó també per als éssers estimats que ens envolten.
