Llegenda de Sant Miquel del Fai

Vista del santuari als cingles, amb la carretera per sobre

Sant Miquel del Fai és un santuari que es troba situat als Cingles de Bertí, al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental. Fou en els seus inicis una església cristiana dedicada a l'arcàngel Miquel, i posteriorment es reconvertí en monestir, funció que tingué des del segle X al XVI. Es pot arribar en cotxe des de Sant Feliu de Codines i a peu des de Riells de Fai. És un excel·lent lloc per realitzar excursions, en les quals es pot gaudir de les vistes dels Cingles de Bertí, plens de vegetació, i de la vall del Tenes, amb diversos salts d'aigua, essent possible visitar també en la mateixa passejada llocs emblemàtics, com el castell de Bertí. L'entrada al recinte del santuari, emperò, no és gratuïta.

Segles abans de la nostra era, la vall del Tenes era un lloc habitat per adoradors de la deessa de l'amor, Venus, els indrets preferits dels quals per residir-hi eren o bé el mar, insondable, infinit; o bé les muntanyes verges, plenes de boscos, torrents, gorgs i salts d'aigua. Així doncs, l'entorn dels Cingles de Bertí era un emplaçament ideal per a aquests adoradors de la dea, de manera que era habitual veure córrer per aquestes contrades homes i dones nuus, fades i nimfes, tots embriagats de l'amor insuflat per Venus.

Un dels salts d'aigua que poblen de la zona

Però després de la mort de Crist a la creu els seus seguidors començaren a difondre la paraula del Senyor per tot l'Imperi Romà, per tal de netejar-lo de paganisme i que els seus habitants poguessin abraçar la vertadera fe.

Aquests primers cristians, al límit de l'extenuació degut a les persecucions per part de les autoritats de l'Imperi de les quals eren víctimes, trobaren un mur insondable en la seva tasca de propagadors del cristianisme a la vall del Tenes, plena d'éssers immortals.

D'aquesta manera, l'arcàngel Miquel, el de més alt grau d'entre tots els arcàngels, hagué d'encarregar-se personalment de la purificació de la vall del Tenes. Així doncs, equipat amb una armadura de general romà, per darrere la qual emergien les seves lluents ales angelicals, i armat amb l'espasa i la llança, baixà dels cels als Cingles de Bertí amb l'objectiu d'eradicar l'adoració a la deessa Venus i difondre la paraula vertadera.

Vista del paisatge característic dels Cingles de Bertí

L'arcàngel convertí homes i dones dirigint-los dolces paraules plenes de fe; no obstant, aquells qui es trobaven tan posseïts per l'amor de la dea que era impossible que en algun moment de la seva vida es convertissin, eren travessats per la seva llança o tallats per la seva espasa. Finalment, l'arcàngel s'enfrontà a les nimfes i fades que poblaven la zona. No podien ésser convertides al cristianisme, ni tampoc podia donar-les mort, doncs eren immortals, de manera que l'arcàngel decidí enfonsar-les al fons dels gorgs. En acabada la seva feina, l'arcàngel tornà als cels, a esperar el dia del Judici Final, en el qual serà jutge.

Els conversos, agraïts a l'arcàngel per haver-los alliberat del paganisme i portat la salvació i la vertadera fe, construïren una església dedicada a ell, presidint tota la vall, a la qual també donaren el seu nom.

Però les nimfes i fades continuen encara en vida al fons dels gorgs, i els seus cants es poden escoltar les nits de Lluna plena, tractant d'atreure l'atenció de qualsevol que pugui escoltar-les. Si algú s'apropa als gorgs i intenta ajudar-les, és arrossegat al fons per sempre més, amb elles.

Llegenda del cromlec de Pins Rosés

Vista del cromlec de Pins Rosés

El cromlec de Pins Rosés, també anomenat Pedres del Diable, és un petit conjunt megalític que es troba dins d'una depuradora d'aigües, en el límit dels termes municipals de Cardedeu, La Roca del Vallès, Llinars del Vallès i Santa Agnès. Es creu que en el lloc en el qual s'alça el cromlec hi hagué antigament un hostal de viatgers, donat que era un lloc de pas de la Via Augusta. Avui dia apenes resten unes pedres del cromlec, i és possible visitar-lo dins de la depuradora d'aigües demanant permís prèviament per telèfon.

Una tarda tempestuosa entrà a l'hostal un jove ric molt ben plantat, doncs era impossible continuar fent camí amb tal aiguada. Només travessar la porta, l'hostaler, un home no del tot vell, se li abalançà a sobre i li posà una manta per tal que s'eixugués la roba completament xopa que portava a sobre i, a continuació, li oferí molt amablement i amb bones paraules una habitació, la millor de totes, i el jove, el qual no tenia mancança de diners, acceptà sense pensar-s'ho, donant per finalitzada aquella jornada de viatge.

La tempesta no cessà en tota la tarda i essent ja hora de sopar, el jove acudí al menjador comú per tal de portar-se alguna cosa a la boca. Mentre menjava, i en un moment en el qual els amos no es trobaven al menjador, una minyona molt bella, d'ulls verds i cabell ros, se li apropà i, amb timidesa, li anuncià que moriria aquella nit. La minyona volgué donar-se la volta i marxar però el jove l'agafà amb decisió pel canell i li digué:

- Per què dieu això? És que per ventura sou endevina i veieu el meu futur? Si és així, bé em podríeu dir de què moriré, per tal de poder evitar la mort, si és que m'és possible.

- No sóc pas endevina, jo, però sé que aquesta nit morireu – respongué la minyona, abaixant els ulls a terra i evitant mirar el jove.

- Si no sou endevina, com podeu saber que moriré aquesta nit? - preguntà el jove, molt intrigat -. O és que potser voleu fer mofa de mi? Perquè si és aquest el cas, no us ho perdonaré – digué el jove, una mica irat pensant que potser tot plegat no era més que una broma.

- Déu em guardi de fer mofa de la mort! - exclamà alarmada la jove i, llavors, molt nerviosa i espantada, sense pensar, gosà seure's al costat del noi i, amb veu baixa, continuà parlant -. Si dormiu aquesta nit al llit de la vostra habitació morireu perquè els amos us mataran. Cada cop que un client ric ve a l'hostal, el fan dormir a la mateixa habitació i aprofiten per assassinar-lo durant la nit i quedar-se la bossa amb els diners; el cos del difunt serveix de menjar per als clients del dia següent – el jove retirà el seu plat immediatament després d'escoltar aquesta última frase.

- I per què m'ho expliqueu a mi i no li ho heu explicat als que han passat abans de mi i que ja estan morts? - preguntà el jove.

- Perquè mai he tingut valor per desobeir els amos, però en veure-us a vos, tan bell, no he pogut suportar el pensament de que demà sereu mort – respongué la minyona.

- Per tant, hi ha alguna manera de sobreviure, pel que em dieu? - preguntà el jove.

- Si us la faig saber, els amos sabran que els he traït i seré jo qui passarà a ser el dinar del dia següent – replicà la minyona.

- No pensava pas deixar-vos aquí, si sobrevivia, més aviat al contrari, pensava proposar-vos que fugíssiu amb mi un cop la tempesta hagi amainat, i fer-vos la meva dona. Així doncs, voleu casar-vos amb mi? - proposà el jove. La minyona acceptà assentint amb el cap, plorant, pensant que per fi podria sortir de l'Infern en el qual vivia.

- Per continuar viu aquesta nit, us explicaré el que heu de fer – digué la minyona, més tranquil·la -: sota el vostre llit trobareu un cadàver, el qual heu de ficar sobre el llit, ben tapat amb mantes per tal que l'enganyifa no es descobreixi, i vos us heu d'amagar sota el llit. Pel matí, haureu de partir ben d'hora i jo, com a dona vostra, ja us estaré esperant a la porta.

Acordaren, doncs, veure's al matí, abans de trenc d'alba. El jove tornà a la seva habitació i, evidentment, trobà un cadàver sota el llit, i el col·locà a sobre, amagant-se sota ell mateix.

Una fita que es troba al mateix indret

Vetllà durant hores despert sota el llit, il·luminat només per la llum dels llampecs que entrava per la finestra fins que, essent ja nit tancada, un tallant que penjava del sostre caigué sobre el cadàver, tallant-lo en dos meitats.

Abans de la primera llum del dia el jove es trobà fora amb la minyona i, sota una pluja fina, suportable, que res tenia a veure amb la pluja del dia anterior, els dos fugiren cap a la població més pròxima, per tal d'avisar les autoritats competents del que succeïa a l'hostal.

Aquestes, en assabentar-se, es presentaren a l'hostal i trobaren les evidencies esmentades pel jove i la minyona, de manera que detingueren els hostalers i enderrocaren el local. Amb el cromlec es marcà el lloc on es trobava el llit dels assassinats.

Des de llavors, es diu que cada any la nit de Nadal surten del cromlec les ànimes de les víctimes i es posen a córrer i a ballar en rotllana sense pronunciar ni un mot, enmig d'un soroll de fons d'espetec d'ossos, que són els dels seus esquelets, enterrats sota el cromlec.

Llegenda de Figaró-Montmany i Puiggraciós

Castell de Montmany

El municipi Figaró-Montmany compta amb tres llocs importants: el poble de Figaró, que és travessat pel riu Congost i es troba a la vall que formen la part occidental del Montseny y els Cingles de Bertí; el castell de Montmany, situat de forma paral·lela als Cingles de Bertí i que data del segle XII, encara que es creu que tingué un origen romà; i el Santuari de Puiggraciós, situat en un turó. A aquest turó hi hagué antigament un poblat ibèric i encara avui hi podem trobar algunes restes, i el santuari, que s'alça uns cent metres sota el cim del turó, fou construït al segle XVIII, al lloc on suposadament es trobà una imatge de la Mare de Déu. El castell, de planta rectangular i molt malmès, es troba sobre un turonet, i formà part de la defensa de la vall del Congost, igual que d'altres castells, com el de Tagamanent, Pedralba o Rosanes. És possible arribar amb cotxe tant al Santuari de Puiggraciós com al castell de Montmany, tot i que existeix també la opció de fer excursions a peu, com per exemple sortir del Figaró, pujar per camins fins al castell i arribar finalment al Santuari de Puiggraciós, per acabar o bé als pobles de La Garriga o L'Ametlla o per tornar al Figaró.

Vivia a Can Romaní, a Montmany, un home anomenat Aleix, molt vell, tant, que els més ancians del poble ja el recordaven vell quan eren petits, però alhora era també molt fort, i aquesta conjunció era cosa de meravella i tothom al poble pensava que era un bruixot i que havia fet un pacte amb el dimoni.

L'Aleix feia cas omís de les parleries de la gent, i sabia que mai li podrien fer mal, doncs sempre anava acompanyat per uns gossos grans que començaven a bordar tot just algú se li apropava i tothom li tenia por i els nois fugien espantats quan el veien venir.

Vista del Figaró, amb el riu Congost

L'Aleix tenia reserves de menjar al soterrani de casa seva i menjava sempre sense privar-se de res, com un marquès, encara en temps en els quals la gent havia de menjar pa florit i beure vi agre perquè era l'única cosa que hi havia. Més d'un cop havien pensat els habitants del poble en assassinar-lo o en robar-li la collita, per així poder alimentar els seus, però la por que inspirava l'Aleix els dissuadia de posar en pràctica els seus pensaments.

Un dia, de cop i volta, l'Aleix desaparegué, i la veu corregué pel poble fins a tal punt que no es parlava d'una altra cosa, de tal manera que, prenent les precaucions necessàries, la gent del poble anà a Can Romaní per descobrir què li havia succeït a l'Aleix, però quan arribaren descobriren que la masia estava buida completament i no en restava res, ja fóren animals o mobles, i semblà que tot s'havia evaporat.

D'ençà d'aquell dia la gent no tornà a saber res de l'Aleix en molts mesos, fins que un dia un pastor de Can Sunyer assegurà que l'havia vist entre les alzines més altes d'un bosc, però ningú el cregué després de saber que tot allò existent a la masia propietat del bruixot s'havia esfumat.

Però uns pocs dies després un porquer també digué que l'havia vist pel serrat de Puiggraciós; alguns dies més tard un altre pagès també el veié, i així successivament fins al punt que tothom havia vist l'Aleix, i alguns fins i tot coincidien en haver-lo vist a dos llocs diferents a la mateixa hora. Tot i així, ningú no sabia on podia viure, doncs la seva masia continuava buida.

A alguns veïns se'ls ocorregué que potser vivia a l'església, que ja feia un temps que estava abandonada, de manera que, armats amb garrots per si calia fer front l'Aleix, anaren a comprovar-ho. Però pel camí el veieren dirigint-se al Puiggraciós, i entre tots decidiren finalment fer el que no havien gosat fer anteriorment. Pensaren que primer colpejarien els gossos i els farien fugir, per després enfrontar-se amb l'Aleix.

Vista d'un edifici del Santuari de Puiggraciós

No obstant això, mentre debatien l'Aleix els havia vist i s'havia apropat a ells. Els veïns gairebé no cregueren el que veien: l'Aleix anava sol, amb unes barbes llargues, molt malament vestit i, sobretot, molt brut. L'Aleix parlà i els demanà per caritat una mica de diners per poder comprar menjar, ja que feia dies que no tastava res. Els veïns, penedits de les seves vils intencions cap a aquell pobre home, li donaren el que portaven i s'apiadaren d'ell quan s'acomiadaren.

L'Aleix, mentre s'allunyava, somreia, doncs havia obtingut el que volia: fer creure a la gent del poble que era molt pobre, de manera que mai més ningú gosaria demanar-li diners, i no parlarien malament d'ell ni planejarien assassinar-lo.

Llegenda de Granollers - Guerra de Remences

La Porxada, l'edifici més emblemàtic de Granollers

Granollers és la capital del Vallès Oriental i la ciutat més poblada d'aquesta comarca, molt coneguda al llarg de la història pel seu famós mercat. Tot i haver-se trobat vestigis de fa més de quatre-mil anys i de l'època romana, el topònim Granularios Subteriore apareix per primer cop l'any 944, i la primera referència al seu mercat data de gairebé un segle després, l'any 1040. Avui dia el mercat de Granollers continua celebrant-se els dijous, com a l'Edat Mitjana, i, seguint les pautes establertes llavors, les parades es col·loquen al centre antic de la ciutat, a les seves places, essent la de la Porxada la més gran i important, on es troba, a més de l'ajuntament, aquest edifici construït al segle XVI que servia per a emmagatzemar el blat i que és el més representatiu de Granollers. Tot el centre de Granollers es zona de vianants i, passejant podem trobar restes de muralles, l'església o un mosaic romà dins d'un local, a més de una enorme quantitat de botigues.

Al segle XV esclatà a Catalunya una revolta camperola, anomenada Guerra de Remences, en la qual els camperols lluitaren per tal d'abolir els mals usos, que eren drets abusius que tenien els senyors feudals sobre els seus vassalls.

Part de les muralles de Granollers

Els camperols, per tal de lluitar contra la Generalitat, s'aliaren amb la reialesa que estava en contra d'aquesta institució i veia una ocasió de derrotar-la. La guerra acabà el 28 d'octubre de l'any 1472 amb victòria del bàndol reial, i els remences, per tant, esperaven que els mals usos quedarien abolits, però no fou així, ans el rei Joan II es mostrà propici a les pressions dels senyors i creà el vescomtat d'Hostoles, que era una zona conflictiva, i l'entregà a Francesc de Verntallat, que havia estat el cabdill dels remences, pensant així que la zona es pacificaria. No obstant, Francesc de Verntallat continuà defensant els interessos dels remences i aquests continuaven sense pagar els censos i els mals usos.

L'any 1479 el rei Joan II mor i el succeeix al tron de la Corona d'Aragó Ferran II, que l'any 1481 declarà inconstitucional la suspensió dels mals usos. Els pagesos se sentiren traïts per aquesta decisió del rei, i Pere Joan Sala, desmarcant-se de Francesc de Verntallat, s'alçà com a líder dels remences més revolucionaris i inicià una serie d'atacs violents, donant així inici a la Segona Guerra de Remences el setembre de 1484.

Al gener del següent any quatre-cents pagesos s'uniren a Sala, i juntament s'apoderaren de la host del veguer de Barcelona a Montornès, per passar després a la conquesta de la ciutat de Granollers.

La ciutat estava ben defensada, amb unes muralles sòlides acabades de construir i amb guàrdies a cadascuna de les portes que permetien l'accés a la ciutat. A més a més, després d'obtenir coneixement dels últims atacs perpetrats pels remences, les autoritats havien enviat més guàrdies a l'interior de la ciutat. D'aquesta manera, els revolucionaris hagueren de planificar l'atac a la vil·la.

Per tal d'evitar sospites per part dels defensors de la ciutat i que aquests reforcessin les defenses de la ciutat, els remences, sota ordres de Sala, s'amagaren als camps esperant a dijous, dia de mercat a Granollers.

Església de Sant Esteve a Granollers

Quan fou dijous, uns quants remences vestits com camperols que acudien a la ciutat a vendre els seus productes, s'aproparen a les portes i, un cop foren dins, assassinaren els guàrdies i mantingueren les portes obertes per tal que poguessin entrar la resta dels seus companys, que havien aparegut de cop.

Així doncs, dins de les muralles de Granollers, amb tot de pagesos corrent atemorits, es disputà una batalla entre els guàrdies i els remences, però aquests eren més superiors i mataren tots els guàrdies, cremaren la part de ponent de les muralles i la batalla acabà en desfeta.

Després de conquerir Granollers, els remences marxaren per tot el Vallès, el Baix Llobregat i el Maresme i, després de saquejar la ciutat de Mataró, retrocediren cap al Vallès, a Llerona, on foren vençuts el 24 de març de 1485 per un exèrcit enviat per les autoritats davant l'amenaça a Barcelona per part dels remences.

Pere Joan Sala fou executat a Barcelona quatre dies després de la seva derrota, el 28 de març de 1485, i la Segona Guerra de Remences acabà el 21 d'abril de 1486, quan el rei Ferran II, després de moltes negociacions amb els remences, dictà la Sentència Arbitral de Guadalupe, que establia que els camperols podien revocar els mals usos amb el pagament de seixanta sous per mas, i abolia a més altres drets que els senyors tenien sobre els seus vassalls.

Llegenda de la Vall de Núria

El santuari de la Vall de Núria

La Vall de Núria és un indret que es troba als Pirineus, a 1964 metres per sobre del nivell del mar, i és envoltada per cims de gairebé 3000 metres d'alçada. A la Vall hi podem trobar el santuari de la Mare de Déu de Núria juntament amb un hotel, en un entorn tranquil, doncs es troba a l'alta muntanya i no hi ha cap automòbil, ja que només es pot accedir o bé a peu o bé amb el tren cremallera; i, a més a més, l'entorn és respectuós amb el medi ambient, donat que l'energia elèctrica emprada és generada en una central hidroelèctrica, les aigües es depuren, es seleccionen els residus... Es realitzen diverses activitats d'oci a la Vall de Núria: a l'hivern, esquí, sobretot, doncs la Vall compta amb més de quatre quilòmetres de pistes esquiables; i a l'estiu tir amb arc, passeigs a cavall o en barca al llac artificial... També és possible fer excursions als diversos cims que envolten la vall, tot i que és recomanable fer-les amb bon temps. Així doncs, la Vall de Núria és un indret esplèndid per gaudir d'un dia o dies d'esplai, ja sigui en família o amb amics.

Sant Gil nasqué a Atenes l'any 640, en el si d'una família amb mitjans econòmics, però quan comptava vint anys els seus pares moriren i ell donà tots els béns heretats als pobres i marxà a la Provença, on fundà un monestir. Per tal de viure en la pau i la tranquil·litat d'una vida eremítica, amb una creu com tota possessió, partí de Provença i, caminant, arribà a Núria, on s'instal·là cap a inicis del segle VIII.

Sant Gil vivia en una cova, lliurat a la oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre les quals es trobava la Mare de Déu de Núria; a més, compartia els seus àpats, que consistien en gra cuinat en una olla, amb els pastors de la zona, als quals avisava de l'hora de dinar fent sonar una campana.

La Mare de Déu de Núria

Però la seva estança a la Vall només es perllongà durant quatre anys, doncs els arrians començaren a empaitar Sant Gil i aquest hagué de fugir, retornant a la Provença. Abans de marxar, emperò, per tal que els seus perseguidors no trobessin i destruïssin les relíquies que tant treball li havia costat fabricar, les va amagar.

Encara que no els cercaren explícitament, els tresors continuaren amagats tant per als musulmans, que conqueriren poc després de la marxa de Sant Gil la península Ibèrica, com per als francs, que reconquistaren els comtats de Girona i Barcelona al segle IX.

L'any 1072, Amadeu, oriünd de Damasc, tingué un somni en el qual un àngel se li aparegué i li demanà que anés a Núria i edifiqués una capella en honor a la Verge; també li digué que en aquest indret hi trobaria les relíquies amagades per Sant Gil tres segles enrere, senyalades amb una roca blanca.

Així doncs, Amadeu emprengué el llarg viatge cap a Núria i, un cop hi arribà, començà a viure a la mateixa cova on ho havia fet Sant Gil. Amb l'ajuda dels pastors construí una petita ermita dedicada a la Mare de Déu i un aixopluc per a ells, però tot i cercar-les febrilment, no aconseguí trobar les relíquies del sant.

Amadeu hagué de marxar de l'indret, no sense arengar prèviament als pastors que continuessin cercant les relíquies, de manera que els pastors continuaven acudint a l'ermita; a més a més eren molt devots i l'aixopluc els oferia molt bona protecció davant les inclemències del clima.

La Vall de Núria vista des d'una muntanya circundant

Succeí llavors un dia, set anys després de l'arribada d'Amadeu, mentre els pastors reposaven a la Vall, que un brau fogós de pèl vermell començà a remugar i a colpejar amb la seva peülla una paret de roca. Els pastors interpretaren aquell fet com un senyal i no dubtaren ni un moment en agafar les seves eines i començar a foradar allà on el brau colpejava.

Després d'hores picant la roca, els pastors descobriren una cova de la qual sorgia un resplendor. Una mica esporuguits entraren i dins veieren que la llum la desprenia la talla de la Mare de Déu de Núria, al costat de la qual trobaren l'olla, la creu i la campana de Sant Gil.

Donant gràcies a Déu amb llàgrimes als ulls per la troballa, que tant d'esforç i paciència els havia costat, els pastors agafaren les relíquies i les portaren a l'ermita, on foren objecte de veneració, cosa que s'ha vingut fent des d'ençà.

Llegenda del castell de Sant Martí del Brull

L'església de Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és un petit poble que es troba a la zona nord del Montseny, envoltat de verds camps, amb una antiga església d'estil romànic i unes runes d'un castell del qual no en queda sinó una torre mig derruïda. La primera menció de la parròquia del municipi data del segle XI, i des d'ençà ha patit diverses modificacions. És possible arribar-hi en cotxe per la carretera que va de Seva a Sant Celoni, i és un lloc ideal per passar-hi el dia, ja que és possible practicar esport a les pistes que hi ha al poble, fer petites excursions admirant el Montseny des del nord o, simplement, per jeure a reposar.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d'altres zones on ho havien de celebrar a l'aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions.

En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d'una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte.

Les úniques restes del castell del Brull

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d'acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat.

Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d'obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l'església del poble i li'n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió.

El bisbe de Vic, emperò, assabentat d'aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Vista de la part septentrional del Montseny des de prop del Brull

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l'Església per tal d'expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d'haver admirat la seva bellesa.

Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.

Llegenda del Castell de Bell-lloc

Torre del castell de Bell-lloc

El cognom Bell-lloc, d'origen vallesà, fou molt important antany, i una bona mostra és la gran quantitat d'indrets arreu del nostre país que incorporen Bell-lloc al seu nom, ja siguin poblacions, carrers, fonts, ermites... Però el Bell-lloc d'on és originari aquest llinatge es troba al Vallès Oriental i avui dia és un terme annexionat a la Roca del Vallès, molt a tocar de Cardedeu. Igual que els municipis que l'envolten, és una zona que ha estat habitada des d'època prehistòrica. El seu castell data del segle XI i, tot i estar envoltat per d'altres castells, tingué una gran importància estratègica per tal de salvaguardar l'entrada d'invasors directament des del mar per la via secundària que anava des del Maresme fins al Pla de la Calma. El castell fou cremat durant la Guerra del Francès i no es tornà a reconstruir, i actualment només en resten una torre que fou convertida en capella i algunes restes de mur. Enfront de la torre hi ha una masia que conté l'altra capella del castell, i a la vora hi podem trobar unes taules per seure a menjar alguna cosa i un antic lledoner, del qual es diu que té tants anys com el castell, ja que a l'antiguitat quan s'iniciava un edifici, igual que avui dia es posa la primera pedra, es plantava un arbre.

Gueribtert Guitard, senyor de Bell-lloc, era un noble respectat i ben rebut per altres senyors, i era tal la seva importància que quan el comte de Barcelona s'absentava de la ciutat ell quedava a càrrec dels afers d'Estat.

Durant una d'aquestes absències del comte un enviat papal arribà a la ciutat per tal de comprar cavalls i, com era habitual, fou el senyor de Bell-lloc l'encarregat d'atendre'l amb les distincions corresponents a una persona de tal rellevància.

La masia, davant de la torre

Quan passaren a les negociacions Gueribert mostrà a l'enviat els millors cavalls que hi havia a la ciutat, els quals havien estat reservats especialment per a ell des del moment en que es conegué la seva vinguda a la ciutat. L'enviat del Papa, emperò, tot i conèixer la gran vàlua dels cavalls, n'oferí una quantitat molt baixa per ells, ja que volia guardar-se diners per a sí mateix; Gueribert considerà l'oferta com una ofensa contra l'honor de la ciutat, dels criadors de cavalls, del país i de sí mateix, i s'enfurismà, però per tal de mantenir les negociacions no ho deixà traslluir, ans tornà a demanar el mateix preu.

L'enviat, amb menyspreu, replicà que aquells cavalls no eren ni tan sols dignes d'ésser muntats per rodamons i que si volia pagar per ells era per caritat. Gueribert no tolerà aquesta injúria, de manera que, posseït per la ira, desembeinà el seu punyal i el clavà amb feresa al cor de l'enviat, donant-li mort.

Un cop s'adonà del que havia fet decidí fugir i amagar-se, doncs, encara que havia assassinat una persona vil, no deixava de ser un enviat papal, la qual cosa podia comportar importants represàlies, no només personals, sinó també polítiques.

Després d'abandonar la ciutat i vagar durant diversos dies, trobà un bon amagatall a la muntanya de Montjuïc, en una cova al davant del mar. S'hagué d'acostumar a viure en soledat, a alimentar-se dels peixos que podia pescar o dels petits animalons que era capaç de caçar, a passar fred durant la nit i a amagar-se si escoltava el so d'un altre ésser humà.

El vell lledoner, amb restes de muralla

El matí en el qual es complien set anys des de la mort de l'enviat despertà boirós, i Gueribert, que es trobava assegut mirant el mar, veié la silueta d'una barca apropant-se cap a la seva cova, amb dos homes amb aspecte de pelegrins a sobre. No es mogué, i els dos homes, en un complet silenci, desembarcaren, i llavors Gueribert pogué veure que un tenia estigmes a les palmes de les mans i l'altre una cicatriu tot al voltant del coll, i amb aquests dos signes reconegué Sant Pere i Sant Pau, respectivament, davant dels quals s'agenollà.

Els dos sants li parlaren amb veu antiga i profunda i amb paraules suaus, i li explicaren que tothom mereix el perdó pels seus actes, i per aquest motiu el Papa els havia enviat per tal de concedir-li el perdó per l'assassinat de l'enviat, però com a complement a la penitència que ja havia realitzat vivint durant set anys semblantment a un ermità del desert de Tebaida, devia construir dos monestirs, un a cada extrem de la ciutat de Barcelona.

Gueribert plorà davant la generositat dels dos sants i davant la idea de poder tornar a veure la seva família, a la que tant havia trobat a faltar. Tornà alegre a casa seva, on fou molt ben rebut per tothom, però abans de res, ordenà fundar els dos monestirs, que foren el de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Pau del Camp, en honor dels dos sants.

A més a més, per honorar per sempre els dos sants, manà construir sengles capelles al seu castell i afegí sis petxines a l'escut d'armes de la família, ja que fou per mar que arribaren els sants.