Llegenda de la torre de la Minyona, Cardona

Vista del castell de Cardona des de la plaça del poble

Cardona és una localitat que es troba a uns vuitanta quilòmetres de Barcelona i la muntanya on es situa ha estat habitada des de l'època dels ibers, cinc-cents anys abans de Crist. La seva època daurada fou durant l'Edat Mitjana, quan el seu magnífic castell protegia les mines de sal, font de riquesa llavors, i fou tal la seva importància que els senyors de Cardona eren anomenats reis a l'ombra degut a la gran influència que tenien. Durant la Guerra de Successió Cardona fou l'últim reducte en ésser rendit, el 18 de setembre de 1714. El castell és el primer que crida l'atenció quan ens apropem a la vil·la, el centre històric de la qual és d'origen medieval i es manté molt similar a aquella època. El castell és avui dia parador nacional i per tant d'administració privada, però és possible visitar lliurement els exteriors del castell i enfilar-se a la torre de la Minyona, i amb visita guiada és possible accedir a l'interior de la torre i de l'església de Sant Vicenç de Cardona.

Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el feren seure davant de la filla del senyor de Cardona, Adelaida, i el primer cop que es miraren als ulls s'encengueren tant d'amor que gairebé no menjaren res i estigueren torbats tot el sopar, sense gosar a parlar però sense deixar de mirar-se furtivament.

Vista de la torre de la Minyona

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan veié Abdalà però no es mogué del lloc, i ell la prengué per la mà i parlà semblantment:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres mediterranis ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan delitosos que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, la besà als llavis. Adelaida s'encengué com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi, ans és tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin de la mà, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, Adelaida començà a vessar autèntiques llàgrimes de tristesa, però molt tendrament Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per afers que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran, ans jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell bruna i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

Vista des del cim de la torre de la Minyona

Abdalà tornà a besar a Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, acordaren que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan Adelaida fes tres senyals de llum.

Se succeïren les trobades entre els dos amants durant un cert temps, canviant de lloc cada dia: uns a la torre, uns altres als patis del castell, a sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan cresqué el seu amor que els feu perdre la prudència, de manera que aviat començaren a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta temeritat resolgué en que un dels tres germans d'Adelaida els enxampà un cop i ho comunicà prestament a son pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un herald als àrabs declarant-los la guerra, i feu comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà fugí immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el pogué castigar, però sí ho feu molt severament amb la seva filla, la qual manà tancar a la torre i ordenà que d'ençà d'aquell moment ningú li esmentés mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.

Interior de l'església de Sant Vicenç

La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps Adelaida no veié mai el Sol. Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona fou a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia pretés ofendre'l. El senyor s'apiadà d'ella i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es trobaren per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'ençà passà a anomenar-se torre de la Minyona.