divendres, 25 de març de 2011

Llegenda del Castell de Sant Martí de Centelles

Castell de Sant Martí de Centelles

El castell de Sant Martí de Centelles s'encingla a un turó enfocat a l'est, cap al riu Congost, i és ben visible des de la vall d'aquest riu. En l'actualitat només queda una part de les muralles i unes quantes parets que permeten entreveure la grandesa que un dia tingué aquest castell; tot i així, la seva església permet ésser visitada, encara que no està gens abillada. Per accedir al castell s'ha de buscar un camí una mica amagat darrere de l'església de l'actual nucli urbà, però un cop trobat està molt ben senyalitzat, inclòs amb baranes a les parts perilloses. És possible que l'accés al recinte del castell estigui restringit a causa d'unes obres de restauració, però val la pena enfilar-s'hi per veure la difícil construcció sobre la pedra i les magnifiques vistes sobre el territori als seus peus.

Temps era temps, en l'època en que els àrabs havien conquerit la península fins a l'alçada de la nostra terra, els moros començaren un setembre el setge contra el castell, el senyor del qual tenia la firme resolució de morir abans que entregar el castell als infidels.

No els resultà difícil suportar el setge, doncs aquell any les collites havien estat abundoses i l'hivern força fred i humit, de manera que no els mancà menjar ni beure.

Restes de les muralles del castell
El senyor del castell, mentrestant, tractava d'ordir estratagemes per tal de vèncer l'enemic i alliberar el seu poble i les seves terres, però no comptava amb prou homes dins del recinte per tal de dur a terme els seus plans, i tampoc podia contactar ni rebre reforços de l'exterior degut a la excel·lent vigilància dels moros, els quals creien que era només qüestió de temps que els rendissin el castell i, per tant, sense posar en perill la vida de cap dels seus homes esperaven pacientment a que la fam i la set arribessin als habitants del castell i provoquessin la seva rendició. Amb tot, el senyor del castell no tenia cap dubte sobre les seves reserves de menjar i aigua, i en conseqüència creia que no li'n mancarien.

Però com diu el refrany, hivern fred, estiu calent, i així aquell estiu fou molt sever, sense pluges que apaivaguessin la calor a la cima del turó i que omplissin els aljubs del castell. Tan calent fou que les reserves d'aigua es trobaven sota mínims a finals de juliol. I no només això, ans també havien hagut de sacrificar part del bestiar per tal de poder alimentar-se.

Preocupat per aquests fets, el senyor pregà a tots els seus súbdits, sense excepció, que rumiessin un estratagema per tal de trencar el setge i expulsar els moros de les seves terres o, en cas contrari, o bé haurien de morir o bé rendir-se i entregar el castell.

Vista de l'interior de l'església del castell
Poc després de realitzar aquesta petició, un jove patge es presentà davant el senyor i li exposà una ocurrència que havia tingut i que creia podia ser reeixida. El senyor, després d'escoltar amb atenció, replicà que per dur-la a terme calia una nit fosca, però el jove defensà el seu pla al·legant que aquestes nits són usuals al mes d'agost al nostre país, ja que en moltes ocasions es formen núvols de tempesta que no deixen pluja però sí cobreixen el cel i provoquen una gran xafogor; el senyor acceptà, pensant que de totes maneres no tenia cap pla millor.

No transcorregué gaire temps fins que els núvols s'arremolinaren una calorosa tarda, donant pas a una nit fosca, sense Lluna ni estrelles i en la qual era impossible veure la pròpia mà davant del nas. El senyor manà immediatament que tots els homes en condició de lluitar es preparessin per a la batalla i que es posés tot a punt per a dur a terme el pla del patge, que consistia en lligar teies a les banyes dels animals cornuts i atiar-los turó avall, contra els moros, per tal que aquests s'espantessin; alhora els animals també il·luminarien el camí als lluitadors.

Vista del paisatge des del castell un dia ennuvolat
Així, una cinquantena de caps de bestiar foren atiats costes avall, amb tots els guerrers darrere d'ells. Caigueren com un llamp sobre el campament dels moros, molts dels quals fugiren espantats només veure les banyes enceses dels animals, creient que es tractava d'éssers del més enllà, i la resta foren fàcilment vençuts donat que no estaven armats per a una batalla que no esperaven, de manera que quan el Sol s'alçà per darrere del Montseny no quedava cap moro sobre el terreny, tret dels que foren morts.

Tota la vall del riu Congost quedà tranquil·la després de la batalla, amb només un únic bàndol que la dominava, donat que els moros havien retrocedit en direcció al sud, i els habitants del castell pogueren sortir-ne per tal de tornar a nodrir-se i viure en llibertat.

D'aquesta batalla vingué el nom de la zona el castell, que des d'ençà es digué Castell de Cent-teies.

1 comentari:

  1. Rubbbb molt bona!! no deixis d'escriure home que captes l'atenció desde la primera línia !! ;)

    ResponElimina