diumenge, 11 de setembre del 2011

Llegenda del Castell de Bell-lloc

Torre del castell de Bell-lloc
El cognom Bell-lloc, d'origen vallesà, fou molt important antany, i una bona mostra és la gran quantitat d'indrets arreu del nostre país que incorporen Bell-lloc al seu nom, ja siguin poblacions, carrers, fonts, ermites... Però el Bell-lloc d'on és originari aquest llinatge es troba al Vallès Oriental i avui dia és un terme annexionat a la Roca del Vallès, molt a tocar de Cardedeu. Igual que els municipis que l'envolten, és una zona que ha estat habitada des d'època prehistòrica. El seu castell data del segle XI i, tot i estar envoltat per d'altres castells, tingué una gran importància estratègica per tal de salvaguardar l'entrada d'invasors directament des del mar per la via secundària que anava des del Maresme fins al Pla de la Calma. El castell fou cremat durant la Guerra del Francès i no es tornà a reconstruir, i actualment només en resten una torre que fou convertida en capella i algunes restes de mur. Enfront de la torre hi ha una masia que conté l'altra capella del castell, i a la vora hi podem trobar unes taules per seure a menjar alguna cosa i un antic lledoner, del qual es diu que té tants anys com el castell, ja que a l'antiguitat quan s'iniciava un edifici, igual que avui dia es posa la primera pedra, es plantava un arbre.

Gueribtert Guitard, senyor de Bell-lloc, era un noble respectat i ben rebut per altres senyors, i era tal la seva importància que quan el comte de Barcelona s'absentava de la ciutat ell quedava a càrrec dels afers d'Estat.

Durant una d'aquestes absències del comte un enviat papal arribà a la ciutat per tal de comprar cavalls i, com era habitual, fou el senyor de Bell-lloc l'encarregat d'atendre'l amb les distincions corresponents a una persona de tal rellevància.

La masia, davant de la torre
Quan passaren a les negociacions Gueribert mostrà a l'enviat els millors cavalls que hi havia a la ciutat, els quals havien estat reservats especialment per a ell des del moment en que es conegué la seva vinguda a la ciutat. L'enviat del Papa, emperò, tot i conèixer la gran vàlua dels cavalls, n'oferí una quantitat molt baixa per ells, ja que volia guardar-se diners per a sí mateix; Gueribert considerà l'oferta com una ofensa contra l'honor de la ciutat, dels criadors de cavalls, del país i de sí mateix, i s'enfurismà, però per tal de mantenir les negociacions no ho deixà traslluir, ans tornà a demanar el mateix preu.

L'enviat, amb menyspreu, replicà que aquells cavalls no eren ni tan sols dignes d'ésser muntats per rodamons i que si volia pagar per ells era per caritat. Gueribert no tolerà aquesta injúria, de manera que, posseït per la ira, desembeinà el seu punyal i el clavà amb feresa al cor de l'enviat, donant-li mort.

Un cop s'adonà del que havia fet decidí fugir i amagar-se, doncs, encara que havia assassinat una persona vil, no deixava de ser un enviat papal, la qual cosa podia comportar importants represàlies, no només personals, sinó també polítiques.

Després d'abandonar la ciutat i vagar durant diversos dies, trobà un bon amagatall a la muntanya de Montjuïc, en una cova al davant del mar. S'hagué d'acostumar a viure en soledat, a alimentar-se dels peixos que podia pescar o dels petits animalons que era capaç de caçar, a passar fred durant la nit i a amagar-se si escoltava el so d'un altre ésser humà.

El vell lledoner, amb restes de muralla
El matí en el qual es complien set anys des de la mort de l'enviat despertà boirós, i Gueribert, que es trobava assegut mirant el mar, veié la silueta d'una barca apropant-se cap a la seva cova, amb dos homes amb aspecte de pelegrins a sobre. No es mogué, i els dos homes, en un complet silenci, desembarcaren, i llavors Gueribert pogué veure que un tenia estigmes a les palmes de les mans i l'altre una cicatriu tot al voltant del coll, i amb aquests dos signes reconegué Sant Pere i Sant Pau, respectivament, davant dels quals s'agenollà.

Els dos sants li parlaren amb veu antiga i profunda i amb paraules suaus, i li explicaren que tothom mereix el perdó pels seus actes, i per aquest motiu el Papa els havia enviat per tal de concedir-li el perdó per l'assassinat de l'enviat, però com a complement a la penitència que ja havia realitzat vivint durant set anys semblantment a un ermità del desert de Tebaida, devia construir dos monestirs, un a cada extrem de la ciutat de Barcelona.

Gueribert plorà davant la generositat dels dos sants i davant la idea de poder tornar a veure la seva família, a la que tant havia trobat a faltar. Tornà alegre a casa seva, on fou molt ben rebut per tothom, però abans de res, ordenà fundar els dos monestirs, que foren el de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Pau del Camp, en honor dels dos sants.

A més a més, per honorar per sempre els dos sants, manà construir sengles capelles al seu castell i afegí sis petxines a l'escut d'armes de la família, ja que fou per mar que arribaren els sants.