 |
| El castell de la Roca, vist des d'un carreró del poble |
La zona on avui dia es troba el municipi de La Roca del Vallès ha estat habitada des de la prehistòria, doncs hi ha gran quantitat de restes lítiques d'aquest període. El seu castell es creu que s'alça sobre un pretorium romà, és a dir, sobre un castell o campament romà, i data del segle X. Al llarg de la història ha tingut una gran importància estratègica, ja que des del cim es dominaven totes les planes que envolten la població, permetent controlar el pas pel Mogent i pel Camí Ral. El castell quedà en estat ruïnós després de la guerra de remences i fou reconstruït poc temps després, emperò, a causa de la Guerra del Francès al segle XVIII tornà a quedar destruït i no fou ja fins al segle XX, pocs anys després d'acabar la Guerra Civil Espanyola, que fou adquirit i restaurat per un particular, motiu pel qual avui en dia el castell no és visitable i ens hem de conformar amb contemplar-lo des de la distància.
Els senyors de la Roca reberen el seu primer fill amb una gran expectació i alegria, doncs després de molts anys de matrimoni havien començat a pensar que no podrien deixar descendència que donés fe del seu pas per la vida, creient que el seu llinatge moriria amb ells. El nen nasqué sa i fort, amb el tret característic dels mascles de la família, consistent en un petit forat a l'orella esquerra.
Però no tot fou felicitat al castell, ja que al poc temps del naixement del nen el matrimoni de fàmuls que havia servit amb honradesa i fidelitat des de feia molts anys els senyors de la Roca expiraren, i donat que no havien deixat descendència els senyors hagueren de contractar un nou matrimoni que s'encarregués de les tasques que aquells desenvolupaven antany.
A partir del moment en que el jove matrimoni entrà al servei del castell començaren a succeir-se fets estranys i misteriosos tant a l'interior del recinte com als seus voltants: desapareixien bestiar i diners, s'escoltaven udols a les nits, morien servents i camperols... Els senyors no tenien cap sospita de qui podia estar provocant aquests fenòmens i ho atribuïren a ens paranormals.
Un matí el senyor del castell aparegué mort a la seva alcova, envoltat de sang i amb ferides que denotaven que havia estat assassinat feroçment, sense cap tipus de pietat per part dels agressors. Quan la senyora i els servents buscaren el jove matrimoni no el trobaren, i fou llavors quan comprengueren que tots els fets inexplicables que havien succeït havien estat provocat per ells, i que el senyor havia estat la seva darrera víctima, després d'assassinar la qual fugiren. Però això no fou tot, ja que quan la senyora cercà son fill per tal de tenir-lo al seu costat tampoc el trobà, i fou buscat alhora pertot sense cap èxit, doncs havia estat segrestat pels mateixos rufians que havien mort son pare.
Immediatament s'organitzaren batudes per tota la zona i les poblacions veïnes per tal de trobar els assassins i segrestadors, però després d'un mes de cerca infructuosa i desesperançadora, preguntant a totes les masies, a totes les posades i a tots els llocs possibles, la senyora decidí no malbaratar més els esforços dels seus serfs i ordenà aturar les cerques, resignant-se d'aquesta manera a la tristesa d'haver perdut en tan sols una nit els dos éssers que més estimava en el món.
Els anys se succeïren tranquils, amb collites abundoses que feien feliços els habitants de la comarca, i el temps calmà el dolor i la tristesa de la senyora, la qual poc a poc anà desprenent-se de la melangia i de la tristesa per tal de dirigir correctament els seus serfs, que confiaven en la seva vàlua.
Però un cert dia aparegué per la zona un banda de lladres, encomanada per un home al qual anomenaven Testafort, la qual banda sumí en la por tots els habitants, doncs eren homes freturats de tota ombra de pietat que assaltaven les masies al camp i les cases a les ciutats, violant, assassinant i prenent foc a totes les edificacions atacades. Aquest salvatgisme feu que la gent els identifiqués com a éssers sorgits de l'Infern, ja que no es podia concebre que poguessin ser éssers humans.
Degut a l'època de bonança en que es trobava la regió ningú havia previst cap atac, de manera que ni ciutats ni senyors comptaven amb guerrers que poguessin fer front a la banda i, per tant, tothom era víctima dels assaltants.
Emperò la senyora del castell de la Roca, just després de rebre per primer cop la notícia de l'existència de la banda, contractà alguns guerrers i extremà les vigilàncies del castell, tement un atac per part dels lladres.
I tal i com la senyora havia previst els lladres atacaren una nit el castell de la Roca, però no comptaven amb que els oferirien resistència, ans creien que la batalla els seria tan fàcil com a altres llocs. La lluita s'estengué tota la nit, amb morts per part d'ambdós bàndols, però finalment els guàrdies del castell s'imposaren i apressaren els lladres que encara romanien vius, entre els quals es trobava el capità Testafort.
 |
| El castell, vist des dels afores del poble |
La senyora volgué conèixer els lladres que havien atemorit la comarca, en especial Testafort, de qui es deia havia estat l'impulsor de totes aquelles maldats; de manera que baixà a les masmorres i sol·licità al guàrdia veure Testafort. Un cop estigué dins de la cel·la i veié Testafort es sorprengué moltíssim en trobar un home jove valerós i ben plantat que, dempeus, li sostenia la mirada amb dignitat i sense pronunciar paraula. La senyora, airada per tot el mal que els bandits havien comès, alçà la mà per bufetejar-lo però just en el moment en que començava a baixar el braç s'adonà que Testafort tenia un forat a l'orella esquerra i deturà el seu moviment, sortint de la sala a l'instant, molt torbada per haver trobat son fill, el qual creia perdut per sempre més.
La senyora rebé gran quantitat d'elogis i felicitacions per part d'altres senyors per haver aturat els lladres, però ella gairebé no prestà atenció a aquestes endolcides paraules, tan meditabunda es trobava entre pensaments oposats. Per una banda s'alegrava moltíssim d'haver trobat son fill, de tenir aquesta nova oportunitat de viure amb ell; emperò, per l'altra banda el poble reclamava el cap de Testafort per les maldats comeses, les quals, en cas de conèixer-se la seva verdadera identitat, humiliarien el llinatge de la Roca. Finalment la senyora decidí dir-li la veritat a Testafort i acceptar-lo, doncs era preferible tenir un llinatge del qual avergonyir-se que no pas no tenir llinatge, a més de que el seu amor de mare l'impedia condemnar son fill.
La senyora baixà de nou, doncs, al calabós i Testafort, sorprès d'aquesta nova visita de la senyora, escoltà el que aquesta, amb llàgrimes als ulls, li comunicava, i en acabar i tenir coneixement de tota la veritat, abraçà a sa mare i li explicà que si havia comés totes aquelles maldats era perquè els seus segrestadors l'havien educat d'aquesta manera, que havia sofert molt de petit, doncs gairebé no li donaven de menjar i el pegaven sovint, i finalment li digué que deixaria la vida de bandit.
Pocs dies després la senyora reuní a la ciutat de Granollers a alguns nobles de la regió i a tothom qui s'hi volgués apropar per tal de comunicar el seu judici respecte als lladres. Un cop hi hagué força gent, la senyora parlà semblantment:
- Germans, germanes, a qui avui he reunit en aquesta ciutat de Granollers, ja visqueu al camp o a la ciutat, ja sigueu camperols o nobles, vull dir-vos que tots hem patit molt en aquesta vida que és una vall de llàgrimes, tots tenim raons per estar tristos o melangiosos, però acceptem les nostres desgràcies resignats, ja que són els designis inescrutables del Senyor els quals ens fan sofrir, però també són aquestos mateixos desitjos divins els que ens donen alegries.
>> Com molts de vosaltres sabeu, jo fui beneïda amb el major bé que la vida pot donar a una dona, un fill meravellós, que nasqué sa i fort i que brindà tant a mon marit com a mi l'oportunitat de deixar una impremta del nostre pas per la vida, de permetre al nostre llinatge perviure. Una nit aquest bé em fou arrabassat per gràcia divina, i alhora mon marit morí, l'altra persona a qui més estimava en aquest món, però ho acceptí resignada, ja que era la voluntat del Senyor la qual m'havia donat aquest fill i era aquesta mateixa voluntat la que em prenia coses que realment no em pertanyien i que, per tant, havia de ser conscient que podia perdre en qualsevol moment.
>> Tot això no són més que afers de la vida competents a l'existència de l'ésser humà, però en els darrers temps hem patit atacs que no semblaven pas comesos per persones, ans semblaven estar perpetrats per éssers sorgits del racó més recòndit de l'Infern, tal era la seva crueltat i fretura de sentiments, i es començava a creure que no érem ja víctimes dels designis de Déu, sinó del mateix Diable.
>> Un dia aquesta banda de lladres atacà el meu castell, a la Roca, i amb l'ajut del Senyor els poguérem derrotar i empresonar els supervivents. Els visití a la presó i us puc ben assegurar que són persones com qualsevol de nosaltres, que mengen, dormen i ploren; ells es troben també sota els designis divins.
>> El seu capità, Testafort, és un jove ben plantat, que té orígens nobles i que, si ha comès tots aquests crims, ha estat perquè ha patit moltíssim de nen, tant que és cosa difícil d'imaginar, i per aquest motiu he decidit perdonar-lo.
En aquest moment tota la gent s'indignà i començà a cridar, demanant la mort del capità dels bandits i de la resta d'ells. Uns quants guàrdies de la ciutat que vetllaven per la seguretat de l'indret calmaren la multitud i llavors la senyora pogué continuar les seves paraules:
- Abans us he explicat que segrestaren mon fill. Doncs bé, he d'explicar que aquest nasqué amb el tret característic dels mascles de la família, que és un forat a l'orella esquerra. Testafort té aquest forat i, certament, qui podria condemnar a la mort son propi fill?
Després d'escoltar aquesta revelació la gentada s'apiadà d'ella, comprengué la trista història de Testafort i començà a alabar-los tant a ella com al seu fill. La senyora plorà davant d'aquesta mostra de gratitud del poble i en aquest moment sorgí son fill per a abraçar-la. Aquest encetà unes paraules semblants quan es feu el silenci:
- Conciutadans, no tinc cap dret a dir-vos res, doncs el que la meva banda i jo hem fet és innombrable, i no puc esperar el vostre perdó. Però com a nou senyor de la Roca jo sí puc perdonar, i perdono els meus companys de la banda ja que, encara que hagi estat per cometre el mal, han estat els meus amics, hem conviscut i hem estat fidels els uns als altres. Encara en el mal, l'amistat és una qualitat lloable i ningú no pot menysprear-la per molt que hagi estat enfocada al mal.
Els presents lloaren molt aquest noble gest de Testafort i reconegueren en ell una persona virtuosa, motiu pel qual fou perdonat per la majoria de la gent i acceptat com a nou senyor de la Roca, continuant així el llinatge de la família, tal i com sos pares desitjaven.
