divendres, 25 de març del 2011

Llegenda del Castell de Sant Martí de Centelles

Castell de Sant Martí de Centelles

El castell de Sant Martí de Centelles s'encingla a un turó enfocat a l'est, cap al riu Congost, i és ben visible des de la vall d'aquest riu. En l'actualitat només queda una part de les muralles i unes quantes parets que permeten entreveure la grandesa que un dia tingué aquest castell; tot i així, la seva església permet ésser visitada, encara que no està gens abillada. Per accedir al castell s'ha de buscar un camí una mica amagat darrere de l'església de l'actual nucli urbà, però un cop trobat està molt ben senyalitzat, inclòs amb baranes a les parts perilloses. És possible que l'accés al recinte del castell estigui restringit a causa d'unes obres de restauració, però val la pena enfilar-s'hi per veure la difícil construcció sobre la pedra i les magnifiques vistes sobre el territori als seus peus.

Temps era temps, en l'època en que els àrabs havien conquerit la península fins a l'alçada de la nostra terra, els moros començaren un setembre el setge contra el castell, el senyor del qual tenia la firme resolució de morir abans que entregar el castell als infidels.

No els resultà difícil suportar el setge, doncs aquell any les collites havien estat abundoses i l'hivern força fred i humit, de manera que no els mancà menjar ni beure.

Restes de les muralles del castell
El senyor del castell, mentrestant, tractava d'ordir estratagemes per tal de vèncer l'enemic i alliberar el seu poble i les seves terres, però no comptava amb prou homes dins del recinte per tal de dur a terme els seus plans, i tampoc podia contactar ni rebre reforços de l'exterior degut a la excel·lent vigilància dels moros, els quals creien que era només qüestió de temps que els rendissin el castell i, per tant, sense posar en perill la vida de cap dels seus homes esperaven pacientment a que la fam i la set arribessin als habitants del castell i provoquessin la seva rendició. Amb tot, el senyor del castell no tenia cap dubte sobre les seves reserves de menjar i aigua, i en conseqüència creia que no li'n mancarien.

Però com diu el refrany, hivern fred, estiu calent, i així aquell estiu fou molt sever, sense pluges que apaivaguessin la calor a la cima del turó i que omplissin els aljubs del castell. Tan calent fou que les reserves d'aigua es trobaven sota mínims a finals de juliol. I no només això, ans també havien hagut de sacrificar part del bestiar per tal de poder alimentar-se.

Preocupat per aquests fets, el senyor pregà a tots els seus súbdits, sense excepció, que rumiessin un estratagema per tal de trencar el setge i expulsar els moros de les seves terres o, en cas contrari, o bé haurien de morir o bé rendir-se i entregar el castell.

Vista de l'interior de l'església del castell
Poc després de realitzar aquesta petició, un jove patge es presentà davant el senyor i li exposà una ocurrència que havia tingut i que creia podia ser reeixida. El senyor, després d'escoltar amb atenció, replicà que per dur-la a terme calia una nit fosca, però el jove defensà el seu pla al·legant que aquestes nits són usuals al mes d'agost al nostre país, ja que en moltes ocasions es formen núvols de tempesta que no deixen pluja però sí cobreixen el cel i provoquen una gran xafogor; el senyor acceptà, pensant que de totes maneres no tenia cap pla millor.

No transcorregué gaire temps fins que els núvols s'arremolinaren una calorosa tarda, donant pas a una nit fosca, sense Lluna ni estrelles i en la qual era impossible veure la pròpia mà davant del nas. El senyor manà immediatament que tots els homes en condició de lluitar es preparessin per a la batalla i que es posés tot a punt per a dur a terme el pla del patge, que consistia en lligar teies a les banyes dels animals cornuts i atiar-los turó avall, contra els moros, per tal que aquests s'espantessin; alhora els animals també il·luminarien el camí als lluitadors.

Vista del paisatge des del castell un dia ennuvolat
Així, una cinquantena de caps de bestiar foren atiats costes avall, amb tots els guerrers darrere d'ells. Caigueren com un llamp sobre el campament dels moros, molts dels quals fugiren espantats només veure les banyes enceses dels animals, creient que es tractava d'éssers del més enllà, i la resta foren fàcilment vençuts donat que no estaven armats per a una batalla que no esperaven, de manera que quan el Sol s'alçà per darrere del Montseny no quedava cap moro sobre el terreny, tret dels que foren morts.

Tota la vall del riu Congost quedà tranquil·la després de la batalla, amb només un únic bàndol que la dominava, donat que els moros havien retrocedit en direcció al sud, i els habitants del castell pogueren sortir-ne per tal de tornar a nodrir-se i viure en llibertat.

D'aquesta batalla vingué el nom de la zona el castell, que des d'ençà es digué Castell de Cent-teies.

dimarts, 22 de març del 2011

Llegenda del Dolmen de Pedra Gentil

Vista del Dolmen de Pedra Gentil
El Dolmen de Pedra Gentil és un dels llocs més antics de Catalunya, amb més de 4000 anys d'antiguitat, i es pot contemplar en tot el seu esplendor, tot i que fou restaurat al segle XIX. El Dolmen es troba dins del Parc Natural del Montegre i el Corredor, prop de Vallgorguina, i per a arribar fins a ell és possible fer una petita excursió des del poble que ens permet contemplar la vegetació de la zona, essent una gran opció per passar una bona tarda solejada de primavera.

Cada dissabte a la nit tocaven les campanes dels pobles de les comarques costeres sense intervenció humana i els seus habitants, atemorits, es tancaven a casa, mentre veien la silueta de les bruixes despullades retallada contra la lluna, dirigint-se en les seves escombres cap al Dolmen de Pedra Gentil per tal de celebrar un aquelarre amb la presència del Diable.

Era vox populi que les bruixes es reunien al Dolmen per tal de passar comptes i donar constància de les seves accions, i aquelles que no havien comès suficients maldats eren penjades allà mateix per no haver complert el seu deure. Quan això succeïa es desencadenava una forta tempesta i els habitants dels voltants exclamaven “ja han penjat una bruixa!”, i ningú gosava apropar-se als conciliàbuls per temor a fer companyia a alguna de les bruixes penjades.

Tot i així, com que no se sabia exactament què feien les bruixes dissabte a la nit en aquell lloc tan tranquil la resta de la setmana, un jove pescador decidí anar la tarda de dissabte al Dolmen i amagar-se, per tal de poder contemplar l'aquelarre i poder explicar-ho després al poble.

D'aquesta manera, s'amagà darrere uns arbres que impedien que fos vist des del Dolmen i veié com caigué la solejada tarda primaveral per darrere l'horitzó mentre menjava una mica per tal de tenir energia i no caure adormit a la nit.

Els voltants del Dolmen, amb alts pins
Quan ja feia més d'una hora que les ombres de la nit ho cobrien tot, començaren a aparèixer les primeres bruixes, que venien volant en les seves escombres completament despullades encara que la temperatura era freda, però en l'estat d'exaltació en que es trobaven, amb els ulls injectats en sang i la mirada perduda no notaven cap sensació a la seva pell.

Finalment arribaren totes les bruixes i es col·locaren en cercle, rodejant el Dolmen; cap d'elles havia pronunciat paraula alguna. Començaren a fer una dansa donant saltirons al voltant del Dolmen, cridant paraules intel·ligibles per al jove pescador, que contemplava l'espectacle aterrat.

Passats uns minuts aparegué fum sobre el Dolmen, i quan aquest es dissolgué es pogué veure el Diable amb forma de cabriol, amb unes recargolades banyes i caminant sobre les dues potes posteriors. Al admirar aquella dantesca figura, el pescador caigué d'esquena a terra i temí haver estat descobert a causa del soroll que havia fer, però s'aixecà poc a poc i veié que no l'havien sentit, ans totes les bruixes miraven concentrades al Diable.

Aquest començà a dansar sobre el Dolmen tocant una gralla mentre que les bruixes, una a una, explicaven en el seu idioma, per la qual cosa el pescador podia comprendre què deien, les maldats que havien fet durant la darrera setmana. El Diable, sense parar de dansar en cap moment donava el seu veredicte i quan aprovava la conducta d'alguna d'elles totes les altres victorejaven. Sonaren històries d'assassinats, de violacions, de canibalisme de nadons i tota una sèrie de salvatjades inimaginables per a una persona normal.

Però arribà un moment en que el Diable desaprovà la conducta d'una de les bruixes, dient que no havia estat suficientment malvada, i en acabar de pronunciar aquestes paraules les altres s'abalançaren sobre ella i la penjaren en un dels arbres del voltant, insultant-la i escopint-li. En acabat això es desencadenà una forta tempesta que amarà completament el pescador, el qual continuava mirant embadalit aquell macabre espectacle.

Una altra perspectiva de l'antic Dolmen
No fou penjada cap altra bruixa aquella nit, però un cop hagueren parlat totes el Diable entonà una diferent melodia i les bruixes començaren a ballar un altre cop, però una dansa diferent: en cercle al voltant del Dolmen s'agafaren per les mans a l'altura del cap i donaven saltets ara amb una cama ara amb l'altra. De tant en tant, alguna bruixa sortia del cercle, pujava al Dolmen i copulava salvatgement amb el Diable, que tot i així no cessava de tocar la gralla, mentre la resta de la comitiva dansava.

Aquest espectacle es perllongà fins que arribà la matinada, que fou quan el Diable desaparegué i les bruixes tornaren a pujar a les seves escombres per marxar tot seguit; la bruixa penjada havia desaparegut misteriosament.

El pescador, atemorit i commocionat pel que havia vist, no tornà al poble fins que el Sol es trobà ben alt en el cel, i es dirigí directament a casa de l'alcalde per referir-li tot el que havien fet les bruixes durant aquella nit, suposant que era el que feien cada dissabte. L'alcalde volia fer fora de la zona les bruixes i, després de rumiar durant una bona estona, resolgué que la millor manera de fer-ho era adoptant com a pròpia la dansa de les bruixes, les quals no gosarien a presentar-se davant el Diable i ballar una dansa que feia el poble, motiu pel qual haurien d'emigrar a un indret on no es conegués aquesta dansa. Decidit això, decidí també ensenyar-la als pobles veïns, per tal de que les bruixes la veiessin bé.

Així, durant aquella setmana es reuniren totes les tardes els habitants dels pobles de la comarca per tal d'assajar la dansa, alliçonats pel jove pescador, que era l'únic que la coneixia i que l'ensenyà als representants dels diversos poblats. I decidiren posar-la en pràctica dissabte al vespre, per tal que les bruixes la veiessin quan es dirigissin a l'Aquelarre.

Vegetació típica del parc del Montnegre i el Corredor
Tots els habitants de cada població es reuniren aquella tarda de dissabte a les seves respectives places, formant diverses rotllanes i, amb la melodia de diversos músics amb gralles i violins, començaren a dansar durant una bona estona, fins que es féu de nit. Les bruixes, que en aquell moment es dirigien a l'aquelarre en les seves escombres, veient que a tots els poblats feien gran festa amb les seves danses, llançaren un crit estrident i marxaren cadascuna en una direcció diferent, sense que cap d'elles es dirigís al Dolmen.

Havent escoltat els crits i havent vist marxar les bruixes, tots els habitants cridaren d'alegria, saltaren i feren una gran festa que durà tota la nit per tal de celebrar que s'havien desfet de les bruixes.

Però encara temien el seu retorn, de manera que per a assegurar-se de mantenir-les allunyades decidiren realitzar la dansa popular cada dissabte a la tarda. I no només als pobles al voltant del Dolmen, sinó que la veu corregué i aviat tots els pobles de Catalunya adoptaren la dansa per tal d'allunyar les bruixes.

Donat que el pescador que passà tota la nit contemplant el Dolmen i descobrí la dansa de les bruixes era procedent de la Cerdanya, la dansa rebé el nom de sardana, que esdevingué la nostra dansa popular i mantingué des d'ençà la nostra pàtria lliure de bruixes.